Ivan Tibau i Ragolta (Lloret de Mar, 27 de gener de 1973) és el Secretari General de l’Esport de la Generalitat. Amb només 37 anys, va rebre l’encàrrec d’Artur Mas de dirigir l’esport del país i el va acceptar sent molt conscient de la seva dificultat. Sabia que amb menys havia de fer més, però coneixia el terreny. Havia estat vinculat a l’hoquei patins durant tota la seva carrera esportiva, tant d’entrenador com de jugador, fins al punt que va ser el capità d’aquella selecció catalana que ens va il·lusionar tots guanyant el Mundial B de Macau. Però el somni d’entrar a la Federació Internacional i jugar el Mundial A va quedar enterrat en dues votacions d’escàndol, a Fresno i a Roma, que la Federació Espanyola va fer mans i mànigues per guanyar.
“L’estat espanyol té una maquinària amb la qual no ens podem enfrontar”, recorda resignat. Potser per això insisteix tant en la voluntat de negociar amb el nou govern de Mariano Rajoy, encara que segurament es trobarà amb un mur insuperable. “Ho tenim molt complicat”, admet. Paral·lelament, però, Tibau i la seva gent treballen discretament amb l’objectiu de sumar nous reconeixements. En un any han aconseguit la de la Federació de Dards i ara promet que arribaran més bones notícies “en propers mesos”.
A hores d’ara, tenim una vintena de federacions reconegudes, però la majoria són d’esports poc coneguts que desperten poca il·lusió. Creu que la gent ha perdut l’esperança?
L’esperança no s’ha perdut. El que sí que és cert és que hi ha dificultats. Són federacions no gaire mediàtiques, però són les que han tingut un buit legal en els seus estatuts que han permès entrar-hi. Els estatuts de les federacions més importants ja no ens ho permeten perquè només admeten una federació per país. Ara tenim altres vies obertes de noves federacions, algunes més mediàtiques que altres, en les quals estem treballant. Cada federació es regeix pels estatuts on està ubicada la internacional i cada reglamentació és diferent. És una feina lenta i complicada, però ens l’hem posada sobre la taula. Mica en mica anirem aconseguint reconèixer més federacions, tot i que hem de tenir clar que no tenim un estat propi i que, per tant, aconseguir-ho en aquelles més importants serà molt complicat.
Utòpic?
Totalment.
El partit de Nadal de la Selecció de futbol és el gran exemple d’aquesta pèrdua d’il·lusió. Fa anys que es diu que la fórmula està esgotada i en canvi tot segueix igual…
Certament. La Federació Catalana és la que impulsa aquest partit i nosaltres l’hi donem suport com fem amb tota la resta de federacions que volen fer coses amb seleccions catalanes. La fórmula està esgotada, però és l’única manera de poder fer un partit internacional en l’esport més important i fer-lo per Nadal és l’única solució. Jo sempre dic que hem d’anar a buscar una data FIFA. Seria ideal i ja hi estem treballant. A veure si tenim la sort d’aconseguir-la perquè ens obriria les portes a poder competir amb seleccions de més nivell i en èpoques reservades pels partits de seleccions, cosa que afavoriria molt al partit. Si no aconseguim aquesta data, tal com està el calendari del futbol, l’única alternativa que tenim és fer-lo per Nadal i per no fer res i dir que ho hem abandonat, com a mínim fem aquest partit.
La Secretaria anterior treballava conjuntament amb la Federació de Futbol anterior per organitzar el Torneig de les Nacions. Aquest model ja ens el podem treure del cap?
No. Nosaltres estem treballant en aquest tema. Volem fer una competició de països sense estat per mirar de trobar un model que funcioni no només en futbol sinó també en altres esports. Farem un pla pilot amb una selecció masculina i una femenina i quan tinguem els resultats el posarem en marxa.
Es posen algun termini?
No, no hi ha terminis en aquests temes perquè degut a la situació actual tenim molts focs sobre la taula. Això no vol dir que el torneig no sigui prioritari, però hi ha coses molt urgents que hem de resoldre. Sí que és cert que tenim un grup de persones que ja es dediquen a això.
En tot cas, s’haurà de fer dins d’aquesta legislatura?
Si, perquè és un projecte nostre i a la següent qui ens diu si hi serem o no? O ho fem ara o potser no ho podrem fer.
La primera federació reconeguda amb vostè al capdavant de la Secretaria ha estat la de dards, però diu que treballen per aconseguir-ne més. N’hi ha alguna que ja estigui encarrilada?
La feina ha de ser molt discreta. Hi ha coses amb les quals s’està treballant, tenim converses amb diferents presidents de federacions internacionals i, evidentment, no puc avançar de què van perquè es trencaria tot el trencaclosques. Esperem que en propers mesos puguem tenir noves federacions reconegudes. L’objectiu és potenciar al màxim les que ja tenim i reconèixer-ne de noves.
L’èxit dependrà de cada estatut de cada federació internacional, però creu que hi ha alguna via política per aconseguir-ho, que no sigui la independència?
Pot haver-hi un pacte Generalitat-Rajoy que ens digui que podem competir a tot arreu. Les federacions són entitats independents, no reconeixen països. Quan un va als Jocs Olímpics no hi va com a espanyol o com a francès, sinó com a Federació Espanyola o com a Federació Francesa. El problema és que s’ha polititzat tant que s’ha posat en els estatuts de moltes federacions que només admeten una federació per estat. Espanya no vol fer el pas de deixar-nos competir perquè, tot i que el país esportiu que és Catalunya no es pot comparar amb la resta de comunitats de l’estat, saben que darrere nostre vindrien el País Basc, Galícia…
Potser caldria anar tots a l’una a Madrid. Ara fa un any, per exemple, CiU, ERC i ICV van donar suport a una proposta del PNB de reformar la llei espanyola de l’esport perquè les seleccions autonòmiques poguessin ser oficials…
T’haig de dir que també tenim un treball enviat a Madrid per aquest tema. No és una cosa que no hàgim tingut en compte. A les negociacions amb el govern central, portarem un paquet en què demanarem poder competir internacionalment amb totes les nostres seleccions. Però, en aquests moments, és difícil trobar un consens polític per aquests temes. Sí que seria important anar a Madrid conjuntament i jo crec que la majoria de partits creuen en les seleccions catalanes, però una cosa és creure-hi i una altra, apostar-hi. Fer arribar això a Madrid seria com fer arribar que tots volem la independència i això no és així. No tots els partits catalans estan a favor de la independència.
Però estem parlant d’independència esportiva…
Al final tot acaba al mateix lloc. La independència esportiva no depèn estrictament de la independència política, però sí de la voluntat dels polítics, tant dels nostres com dels altres. Ja podem fer una proposta molt gran que si la voluntat de l’altre costat és que no…
De totes maneres, per aconseguir només la independència esportiva Catalunya té l’aval d’una cinquantena de nacions sense estat que competeixen oficialment sense cap problema…
Sí, i precisament he fet un estudi per portar a Madrid que explica quins són aquests països sense estat, tipus Catalunya, que tenen seleccions que participen de manera oficial. Els posarem aquests exemples perquè vegin que la nostra no és una petició anormal. És un treball que ja és a sobre la taula de Duran i Lleida per anar a negociar amb Rajoy, igual que el pacte fiscal i altres temes.
Però amb el PP al govern estatal no només costarà negociar, sinó que probablement les seves traves augmentaran. Tenen por de perdre alguna federació reconeguda o de complicar-se l’oficialitat d’alguna altra?
Pot passar… Sabem quina és la posició del PP –no la descobrirem ara– i pot passar que es posi fort en temes esportius. No sé si ja ho farà ara, però el que és clar és que l’entorn se’ns complica una mica.
Hi ha alguna federació que sospitin que pugui perillar ja?
No. De fet, no crec que hagin tingut temps ni d’asseure’s, però ja veurem qui posen de Secretari de l’Estat per l’Esport… Aquesta persona serà molt important a l’hora de poder establir relacions. El pressentiment és que no serà gens fàcil.
Quina relació tenen amb la Plataforma Pro Seleccions?
Hi ha una relació correcta, bona. Hi treballem de la mà a l’hora d’anar a buscar reconeixements perquè han fet una feina que hem de seguir aprofitant.
Hi ha qui ha criticat molt la subvenció pública que rep. Ho considera just?
Fer demagògia és molt fàcil. Potser si parles amb ells et diran que l’aportació és mínima per la feina que fan. Parlant d’una xifra amb valors absoluts, sense saber què hi ha al darrere, 100 pot ser molt i 200, molt poc. Reconèixer seleccions té un preu: s’ha de voltar molt, s’han de fer venir molts presidents, s’han de tenir moltes reunions… Hi havia una aportació d’1,2 milions, repartida en diferents departaments, i si realment creiem en les seleccions, potser en farien falta més.
Mantindran aquesta xifra?
Aquest any serà molt complicat, degut a les circumstàncies. Segurament l’import a la Plataforma serà diferent i menor, però això no vol dir que deixem de treballar en aquest objectiu tan important per a nosaltres.
La Secretaria tampoc se salva de les retallades…
L’any passat vam tenir un 36% d’ajustament i aquest any, un 7%. Hem racionalitzat molt i crec que podem arribar al mateix volum de gent prioritzant allò que és necessari. Ara difícilment es faran nous equipaments esportius a les poblacions perquè els ajuntaments tampoc no poden pagar-los. De totes maneres, estic convençut que amb el nostre suport i amb el gran teixit de voluntarisme que hi ha a arreu de Catalunya, el nivell de l’esport català no se’n ressentirà gens.
David Planella 