Tercer classificat, en zona de play-off i a només un pas de l’ascens directe. 33 punts en 17 jornades. 31 gols a favor i només 16 en contra. Són els números reals, encara que semblin increïbles, d’un equip que el curs passat es va salvar de miracle i que aquest estiu va rebaixar el pressupost a la meitat i va perdre jugadors importants. És el Girona de Joan Francesc Ferrer Rubi (Vilassar de Mar, 1970), un entrenador que, per afegir-hi encara més mèrit, debutava en solitari a la categoria fa tot just cinc mesos.
Com s’expliquen tots aquests números?
S’expliquen parlant de la molta feina que hi ha a darrere, de la molta il·lusió que té tothom que forma part del projecte i d’un puntet que les coses ens han anat molt bé des del principi. Cada vegada s’ha anat generant més confiança, tant a la plantilla, al cos tècnic com a l’entorn. La base és molta feina física, tàctica, tècnica i psicològica i la motivació de voler fer un any una mica diferent.
M’equivoco si dic que ni vostè s’ho esperava?
Un quan comença a entrenar sempre pensa que li aniran molt bé les coses perquè és la forma de transmetre a tothom que tirarem endavant i, tot i que tampoc no em plantejava com estaríem a dia d’avui, sí que tenia il·lusió que ens sortís bé. He cregut molt amb els jugadors. Això sí, amb números no ho hagués transmès mai igual.
A més, de la temporada passada a aquesta, han perdut homes importants, com ara Dorca, Tortolero, Moha o Coro. Jugadors que eren en un segon pla han hagut de fer un pas endavant.
Sí, penso que parles de quatre jugadors que són grans professionals i que van lluitar molt pel nostre club. El jugador que li ha tocat assumir una mica més de rol ha pensat “aquesta és la meva i la vull aprofitar”. Tot i així, encara ens queda molta feina per fer. La Segona A és llarga i tots els rivals juguen de tu a tu. Però estic relativament tranquil perquè la gent continua amb un nivell de motivació alt.
Un equip que és considerat revelació va deixant de ser-ho a mesura que avancen les jornades. Els rivals se’l coneixen millor. Cada vegada els costarà més?
Intentarem que no. Penso que ara ens està costant una mica més perquè el nivell dels rivals que tenim és el de tocar de la Primera Divisió. Hem de jugar amb el fet que tothom pensa que ens trauran d’aquí. Deixem de ser revelació a mesura que passen les jornades, però ens motiva molt que tothom esperi que marxem d’aquestes posicions de dalt; lluitem per demostrar-los que no ha de ser així.
Normalment, parlem molt dels jugadors, que són els protagonistes a la gespa, però en aquest cas seria injust no fer-ho també de l’entrenador. Quina quota de mèrit creu que s’hauria d’emportar?
Et diré el que realment penso tant quan les coses em van bé, regular o malament. Penso que a l’entrenador sempre se li dóna massa protagonisme. Hem de partir d’un punt de vista més pragmàtic i ens hem de preguntar quin és el nivell real de la plantilla. L’entrenador al final es mourà un punt amunt, un punt avall d’aquest nivell. Si jo entrenés l’equip que va últim de Segona Catalana, no el trauria d’allà baix, perquè el nivell dels jugadors és el que és.
Sí que és cert, però, que almenys hem aconseguit posar una mica d’ordre a l’equip, que tothom sàpiga a què juguem i que la nostra idea de joc hagi calat bé dins la plantilla, cosa que, a vegades, tot i intentar-ho, no s’aconsegueix. Jo crec que tinc menys mèrit del que se’m atribueix. I quan les coses van malament, igual. Al final, tots els equips que baixen de categoria han canviat d’entrenador. No dic que puntualment no sigui necessari un canvi, perquè si l’entrenador ha perdut la confiança de la plantilla, ja no hi pinta res, però el que millor coneix els jugadors és el que ha estat des del primer dia amb ells.
I quan he estat a l’atur he pensat igual. No sé si jo seria un bon revulsiu per a un equip, perquè hauria de conèixer molt tot el que hi ha hagut abans, com pensa cada jugador, on l’han provat, on ha rendit més…
Escoltant-lo, em ve al cap el cas de Javi Salamero del final del curs passat. Potser el contradiu, perquè ell sí que va ser revulsiu.
Jo no et dic que no hi hagi moments que realment pugui ser necessari canviar d’entrenador –no sé si era el cas del Girona, no vull dir-ho–, però moltes vegades és una idea equivocada. Aquest any, per exemple, l’Hércules i l’Sporting han canviat d’entrenador i segueixen més o menys igual. Per què? Perquè el nivell dels jugadors en aquests moments és el que és. Aconseguir que un jugador que té un nivell 6 passi a tenir un nivell 10 no ho fa ni Pep Guardiola ni Mourinho ni ningú.
En tot cas, vostè, que era al vestidor la temporada passada, quin mèrit donaria a Salamero?
Molt, perquè al final vam aconseguir que l’equip rendís a un nivell altíssim.
Sempre es diu que el suport de l’afició és bàsic, però vostès amb prou feines l’han necessitat. A Montilivi, han aconseguit sis victòries, un empat i una derrota amb les graderies molt buides…
Sí, però cada vegada una mica menys buides, que és el que estem intentant consolidar. La pena és que la derrota fos el dia que va venir més gent [contra l’Elx]. Espero, però, que l’afició marxés amb la sensació que el resultat no va ser just i que el dia del Vila-real torni a venir.
En cinc anys consecutius al futbol professional, el problema de la poca afició a Montilivi no s’ha solucionat. Té remei?
És complicat, perquè també tenim un procés hivernal amb unes temperatures que no són les mateixes que a Andalusia i també és cert que el Barça abasta moltíssim, que hi ha altres possibilitats d’oci… Amb això sí que el club ha intentat moltíssimes coses i costa.
S’ha intentat tot?
No ho sé, perquè jo no sóc gestor del club, però sí que m’ha semblat que s’ha fet molta promoció a col·legis i que s’ha reduït els preus de les entrades amb l’afany positiu d’intentar emplenar l’estadi per aconseguir el que al final volem tots: anar guanyant els partits.
Ja sé que als entrenadors els agrada molt el present i l’anar partit a partit, però deixi’m mirar un moment cap al futur. Situem-nos a final de temporada. Un diari qualsevol fa un resum de tot l’any i el titula: “D’estar a punt de baixar a Segona B a estar a punt de pujar a Primera”. El firmaria?
I tant. Si dius que hem estat a punt de pujar és que com a mínim hem arribat a lluitar.
Però no ho han aconseguit!
[riu] No ho haurem aconseguit, però penso que seria un èxit rotund. També et dic que ja ens esteu coneixent i que si se’ns presenta l’oportunitat hi anirem a mort. Però hem de tenir en compte els enemics que tenim al costat, el potencial econòmic que tenen d’influir mediàticament… Jo el firmo perquè voldria dir que hem complert l’objectiu amb molta tranquil·litat [assolir la permanència] i que hem acabat entre els sis primers. Després ja intentaré que et pugui retocar el final d’aquesta pregunta…
Potser jugar el play-off seria la solució al problema de l’afició…
No vull ser pessimista, perquè potser seria una solució a curt termini, però si després tornéssim a anar regulars ens tornarien a abandonar…
El Nàstic podria ser un exemple. Va pujar a Primera, però quan va tornar a baixar es va desinflar en tots els aspectes…
És això. Aquesta és una mica la nostra cultura. Si la temporada que estem fent nosaltres l’estigués fent el Xerez, hi hauria el camp ple seguríssim. Però la temporada que vam fer l’any passat al Xerez seria insuportable, amb tots els respectes per la gent de Jerez. Potser si no tinguéssim l’afició que tenim, l’any passat hauríem baixat, perquè ens haguessin fet la vida impossible a cada partit a casa, ens haguessin xiulat al minut 3 i potser no haguéssim aguantat aquesta pressió.
Per al club, podria ser perillós pujar a Primera?
Si ho mires des d’un punt de vista que no tens res a perdre, jo crec que no. Ara bé, si et poses una pressió desmesurada de que si baixes s’acaba el món, llavors sí. Si ho enfoques com un premi, intentar treballar bé i quedar-t’hi, no hi veig res dolent. Al final, els ingressos de televisió augmentarien… Seria qüestió de fer els retocs adequats a l’equip que ja tenim fet. Jo prefereixo perdre la categoria havent estat a Primera que no haver-hi estat mai.
Recuperem el titular de final de temporada que comentàvem abans. En el cas que es complís, el Girona es quedaria sense Rubi?
No ho sé. El que és important és que Rubi no és important, de veritat. El més important és tenir un equip fet, una afició identificada amb l’equip i una gestió del club de normalitat i tranquil·litat. Tant de bo pugui estar-me molts anys al Girona, però si no, segur que vindrà una altra persona i ho farà bé. Cada dia hi ha entrenadors més qualificats.
Entén, però, que a l’afició li pugui preocupar?
[S’ho rumia] No ho sé… [rialles]. Jo estic segur que no estan preocupats per mi. Estan preocupats per venir aquí a animar i perquè no baixem dels llocs capdavanters. Ara ens hem de preocupar que no ens desinflem i t’asseguro que ho intentarem.
David Planella 