La capital de la Garrotxa gaudeix amb el seu equip de futbol. Cinc anys després d’haver sortit del pou de la Primera Regional, somia en l’ascens a Segona B.
En vuit anys, la Unió Esportiva Olot s’ha rentat la cara. Ha passat de veure’s enfonsada a la Primera Regional a destacar amb llum pròpia a la Tercera Divisió, categoria que lidera amb autoritat 24 anys després de l’última vegada. Ara està preparada per vestir-se de gala a la festa de final de temporada: el play-off d’ascens a la Segona B. No se la pot perdre. Tothom espera veure-l’hi.
Lluitar per pujar és l’objectiu d’un equip confeccionat per fer-ho possible i que, de moment, ha superat totes les expectatives. De fet, des que el 3 de desembre va assolir el liderat en solitari amb una victòria suada contra el Balaguer, ha anat a més. Va tancar el 2012 amb una maneta de prestigi al filial del Nàstic, la Pobla de Mafumet. El 5-1 contra un dels rivals directes de la part alta de la taula va ser la novena victòria de nou partits a casa i li va permetre no només enfilar-se fins als 42 punts, sinó també aconseguir-ne set de marge respecte del segon classificat, l’Europa, i vuit respecte del tercer, el Cornellà. Matemàticament, ja s’havia convertit en campió d’hivern, quan encara faltaven dues jornades per acabar la primera volta.
“Qui ho havia de dir fa cinc anys, quan érem a Primera Territorial!”, exclamava el president, Joan Agustí, després de l’últim partit de l’any a l’Estadi Municipal. Des d’aleshores, el club ha crescut a un ritme vertiginós. La junta directiva que se’n va fer càrrec el 2005 tenia una idea molt clara: havia de tornar l’Olot a la Tercera Divisió, la categoria on històricament ha jugat més temporades. I ho va aconseguir fa dos cursos, després d’assolir el tercer ascens consecutiu guanyat al camp. Potser hagués pogut pujar més ràpidament comprant un lloc als despatxos, però als nous dirigents olotins mai no se’ls va passar pel cap “adquirir el patrimoni i les vivències d’un altre club”. Hagués estat poc ètic i contrari a la seva filosofia i manera d’entendre el futbol.
La reconstrucció
Tornar a Tercera des de tan avall no va ser un repte gens fàcil. Abans d’encadenar èxits, hi va haver un camí massa llarg pel desert. “Feia molt de temps que l’Olot estava patint i ningú no volia agafar el club”, recorda Agustí. Els dos primers anys del seu projecte, amb Lluís Masias de president, van ser “duríssims”. Fins i tot van tenir problemes per sortir a competir: “Ens va costar molt muntar l’equip; l’únic jugador que ens va dir que sí per continuar va ser en Cesc Solé i ell va fer venir el seu germà Abel [l’actual capità]”.
Agustí va assumir la presidència al tercer any i al quart l’Olot va començar l’escalada. Ja no el va aturar ningú. “El que té mèrit és haver aguantat quatre anys a Primera Territorial sense haver llançat la tovallola”, subratlla el president, que per sortir-ne va confiar en Nitus Santos com a entrenador. “Vam tenir la sort de trobar-lo a ell, una persona seriosa, amb carisma i que entenia a la junta –mai no ens demanava més del que li podíem donar–. Des del primer moment, ens va dir que no podia ser que no marquéssim gols i amb ell la gent s’ho va passar molt bé”.
Gràcies al nou tècnic, l’Olot va començar a jugar d’una manera determinada. Aquell futbol valent que proposava Santos va ser l’embrió del model de joc únic que ara practiquen tots els equips de l’entitat. Per aconseguir-ho, en paral·lel a la trajectòria del primer equip, la junta directiva va anar construint el club. Començant pel futbol base, que en aquells moments amb prou feines existia –només hi havia dos juvenils i un cadet–. L’absorció voluntària de l’Escola Pia va ser clau per acabar tenint els quatre alevins, tres infantils, dos cadets i dos juvenils actuals.
Els fonaments
“És molt important tenir una formació correcta i adient a les necessitats dels jugadors perquè en el futur puguem veure joves de la casa jugant al primer equip”, afirma el coordinador del futbol base, Dani Romero. Per això, l’Olot hi destina el 35% del seu pressupost, una partida que pocs clubs igualen. I que, sense anar gaire lluny, ja ha donat els seus fruits aquesta temporada, en què tres jugadors procedents del juvenil han debutat a Tercera: Èric Vilanova, David Massegú i Àlex Pagès. Aquest últim, amb gol inclòs el dia que hi havia més gent a l’Estadi: el de l’històric derbi gironí contra el Figueres (3-0).
Per a Dani Romero, “la salut del futbol base de l’Olot és molt bona”. En gran part, gràcies a la “metodologia de treball professional i de primer nivell” que va introduir el fins fa poc entrenador i director esportiu, Antonio Rodríguez ‘Rodri’. El tècnic barceloní, però, va deixar plantat el projecte el 10 de desembre per anar a fer d’ajudant de Raül Agné al Cadis, de Segona B. La seva marxa a la francesa –sense acomiadar-se dels jugadors ni voler pactar una sortida digna– va ser un cop dur per a l’entitat, que va perdre, de sobte, un dels seus arquitectes esportius.
Malgrat tot, sense ell res no hauria de canviar. Un home de la casa com Àlex Terma va agafar les regnes del primer equip provisionalment –fins aleshores ja havia actuat de segon entrenador–, mentre l’àrea esportiva va començar a estudiar les possibles alternatives. Sense presses, perquè la situació de l’equip era de tranquil·litat absoluta i la confiança en Terma, total. L’escollit va acabar sent Julio Bañuelos, un tècnic amb experiència, tant a la categoria com en la gestió del futbol base, que va debutar de la millor manera possible: amb un partit rodó contra el Vilassar (4-0).
De portes enfora
Amb Rodri o sense Rodri, l’Olot ha demostrat que és líder en tots els aspectes. Ja no només esportivament, sinó també socialment. És el club amb més socis de Tercera (704, abans d’estrenar la campanya especial de Nadal) i un dels que té més afluència de públic a l’Estadi (724 espectadors de mitjana aquesta temporada). I tot això sense fer trampes. “Des del primer moment ens vam resistir a fer ofertes i a obligar els pares dels jugadors del futbol base a fer-se socis”, destaca Joan Agustí. Ho justifica amb una frase que li surt del cor: “Ser soci de l’Olot és un honor, no és una obligació”.
El president està content de la resposta de l’afició, sobretot tenint en compte que quan la seva junta va entrar al club, només n’hi havia un centenar. Ara vol arribar al miler: “Si aconseguíssim mil socis, pugéssim a Segona B i hi féssim un pas ràpid, ens convertiríem en un dels millors clubs del futbol català”. N’està convençut –i és un objectiu que té en ment–, però s’estima més no parlar ara de tan enllà. Vol anar pas a pas, com ha fet en els últims anys.
De fet, Agustí sempre diu que en el futbol el més important és el proper partit i el capità, Abel Solé, li dóna la raó: “La temporada és molt llarga, dura deu mesos i no és com es comença, sinó com s’acaba. Som en el bon camí, però no ens marquem objectius a llarg termini, sinó partit a partit”. El migcampista, conscient que “el futbol té poca memòria”, recorda que fa només un any l’equip va patir una dinàmica molt negativa que li va complicar la vida quan ningú no s’ho esperava: “Van ser moments difícils. En onze partits, vam passar d’estar instal·lats a la part mitja-alta de la classificació a veure’ns en zona de descens abans de jugar al camp del Vilanova, on vam guanyar”.
Això sí, tot i voler mantenir la calma i la prudència, ara no hi ha motius per perdre la il·lusió. Tot al contrari. “El vestidor està unit, sabem que estem fent les coses bé i que això al final dóna els seus fruits”, avisa Abel. En forma d’ascens a la Segona Divisió B? Seria un fet històric per al que el president defineix com “un club en creixement”. L’Olot no té sostre. Ni en vol tenir.
David Planella 