Autor: David Planella

A l’Àfrica són molts els nens que veuen el futbol com una bona oportunitat per refer la seva vida. Des de fa set anys, l’acadèmia d’origen català Aspire Football Dreams s’ha convertit en el somni dels joves futbolistes africans que, captivats pels seus ídols, volen marxar a Europa, firmar un contracte professional i triomfar fent el que de veritat els agrada.

Un aparcament de cotxes de la seva Abiyan natal va ser el seu primer terreny de joc. Quan tenia onze anys, els seus pares van perdre la feina i el van enviar a viure amb el seu oncle a França, on va començar a jugar a futbol amb un equip d’un barri baix de París: el Levallois. Gràcies a aquest club, amb el qual va firmar el seu primer contracte professional, va créixer ràpidament com a futbolista i com a persona, fins al punt que diversos equips de la primera divisió francesa es van fixar en ell. Una greu lesió, que el va deixar de baixa durant força mesos, va estar a punt d’amargar-li el futur, però això no va frenar el Le Mans a l’hora d’apostar pel seu fitxatge. A partir d’aquí, la seva trajectòria futbolística va créixer frenèticament i, actualment, ja és el setè màxim golejador de la història del Chelsea anglès.

És la petita història d’un dels millors davanters dels últims anys: l’ivorià Didier Drogba. I com ell,  una llarga llista de jugadors africans que han fet fortuna a Europa gràcies a una simple pilota. Tots han demostrat que, per a un africà, canviar de vida és possible.

A l’Àfrica, la passió futbolística cada vegada és més gran i, des de ben petits, els nens africans somien poder imitar els seus ídols. Tenen al cap anar a Europa, firmar un contracte amb un club professional i allunyar-se, d’aquesta manera, de la pobresa que viuen dia a dia. Molts marxen al vell continent enganyats per representants de jugadors falsos que es dediquen al tràfic de nens futbolistes. Així, molt sovint els joves africans són víctimes de l’especulació d’aquests agents que envien les hipotètiques promeses africanes a entrenar-se a camps d’entrenament o campionats regionals europeus –la majoria situats a Romania, Albània, Xipre o Malta– per, posteriorment, poder treure’n beneficis venent-los a clubs professionals o semiprofessionals, que, a vegades, també s’aprofiten d’ells. És el cas, per exemple, d’un dels equips més grans de la història del futbol europeu: l’Ajax d’Amsterdam holandès, que, fa set anys, va ser multat per haver pagat als seus jugadors africans un sou que no arribava al salari mínim establert.

Malgrat tot, ara tenen una nova il·lusió: l’Aspire Football Dreams, l’acadèmia de joves futbolistes més gran del món. Es tracta d’un projecte molt ambiciós que té com a principals objectius trobar i desenvolupar el talent esportiu dels nens dels països més desfavorits. Amb aquesta intenció, l’Aspire aconsegueix millorar les vides i les situacions, tant socials com econòmiques, dels joves africans, que en el millor de tots els casos podrien acabar fent carrera a Europa, convertits en vertaders futbolistes professionals. El projecte se centra a l’Àfrica, però també s’ha endinsat en  diversos països d’Àsia i l’Amèrica del Sud.

La primera pedra del projecte, osonenca

El més sorprenent de tot plegat és que l’acadèmia té un origen català. L’arquitecte del projecte és l’exdirector del futbol base del FC Barcelona Josep Colomer, el qual, basant-se en el famós concurs televisiu Operación Triunfo, va tenir la idea de viatjar a l’Àfrica a la recerca de joves talents futbolístics. Colomer ho va plantejar a Sandro Rosell, que a través de la seva empresa, Bonus Sport Marketing (BSM), es va posar en contacte amb el govern de Qatar, el qual ja tenia en funcionament l’Aspire, una acadèmia d’alt rendiment esportiu amb seu a Doha. L’objectiu principal del govern qatarià no és altre que incorporar a la seva selecció nacional joves jugadors d’alta qualitat que facin pujar el nivell del país, amb el Mundial 2022 a la vista.

BSM i el govern de Qatar es van posar d’acord i van crear l’Aspire Football Dreams, un projecte que també té el suport dels programes d’educació de la Unió Europea i la col·laboració de la marca de roba esportiva Nike, que regala a tots els països que visiten tot tipus de material esportiu, des de samarretes, pantalons i mitjons fins a pitralls d’escalfament i pilotes de cuir.

Càstings amb entrenadors catalans

Així, cada any diversos entrenadors de l’Aspire viatgen a l’Àfrica amb l’objectiu d’emportar-se els millors jugadors. Un cop allà comencen la ruta per diversos països. País per país recorren ciutats i pobles organitzant partits de no més de 25 minuts, per seleccionar els jugadors que veuen que destaquen per sobre de la resta.

A cada país en seleccionen 50, els quals juguen junts un partit final, normalment a l’estadi més important de la capital del país en qüestió. Després del partit, els entrenadors han d’escollir els tres millors jugadors que viatjaran a Qatar per entrar a l’acadèmia central de l’Aspire. La resta majoritàriament són enviats al Senegal, on l’acadèmia té una segona seu. Lògicament, no gaudeixen de tants privilegis com a Doha, però els jugadors que hi van també estan tot el dia junts i surten de l’acadèmia igual o més ben preparats.

Alguns dels entrenadors de l’Aspire són catalans. Ho han estat, per exemple, dos exseleccionadors nacionals: l’absolut Pere Gratacòs i el de categories inferiors Gerard Zaragoza. Aquest últim, ara tècnic del Locomotive Tbilisi de Geòrgia, es va incorporar al projecte el 2009 per mitjà de Colomer, amb qui ja havia col·laborat anteriorment. Formava part del grup d’entrenadors que duen a terme la primera part de la recerca i, per tant, ha viscut en primera persona els càstings i, consegüentment, la dura situació en la qual es troben la majoria de nens africans. “A l’Àfrica ens hi hem trobat de tot. Anem a països molt poc desenvolupats que no tenen, en cap cas, una lliga de futbol professional. Hi ha molts jugadors que juguen descalços o amb xancletes d’anar al riu i, fins i tot, n’hi ha que s’han de deixar les botes entre ells i jugar amb una de sola”, destaca. Això sí, Zaragoza assegura que, malgrat la seva situació, els nens africans es troben en unes condicions físiques impecables: “Tenen unes condicions físiques impressionants. Si ens fixem en les categories, per exemple, els jugadors que estan en edat infantil podrien jugar perfectament en qualsevol divisió d’honor de cadets catalana. Físicament i tècnicament són excel·lents, només els falta treballar l’aspecte tàctic i per això hi som nosaltres.”

Una oportunitat gairebé única

L’Aspire ha creat il·lusió a l’Àfrica i ja és tota una referència. De fet, és l’única esperança que tenen moltes famílies per poder sortir de la pobresa i refer les seves vides. “Si un nen és escollit no només recondueix la seva vida, sinó que, a la vegada, també salva tots els seus germans, cosins, pares, oncles i la meitat del seu barri”, assegura el tècnic. Tant a l’acadèmia del Qatar com a la del Senegal, els joves talents ho tenen tot pagat: l’estada, els àpats diaris, l’educació i, evidentment, els entrenaments. La rutina que segueixen els nens cada dia és la mateixa: es lleven a les set del matí, fan el primer entrenament, dinen, tornen a entrenar-se a dos quarts de quatre de la tarda, a les sis van a classe, sopen, tenen una hora lliure i van a dormir. El ritme és frenètic i arriben a entrenar-se sis dies a la setmana, més que molts futbolistes professionals.

D’aquesta manera –i conscients de la gran oportunitat que tenen al davant–, els joves africans amants del futbol fan tot el que poden per poder assistir als càstings que es fan al seu país. “Si han de caminar durant tota la nit, ho fan”, assegura Zaragoza, que hi afegeix que a l’Àfrica molts nens viuen pel futbol: “Com que no tenen res més, el futbol és el més fàcil per a ells: posen dues porteries, fetes amb dos pals o dues pedres, i ja poden jugar un partit. Només tenen això i la televisió, on també tot el dia retransmeten partits de futbol. A través de la tele els arriba tot el màrqueting d’Europa i això els encanta. Allà és una bogeria.”

Aspire, igual que la televisió, també acosta el tipus de futbol europeu als nens africans a través dels seus entrenadors, els quals són rebuts a tots els països on van com si fossin autèntics herois: “Ens tenen com si fóssim gairebé els seus pares. Tot el que necessiten ens ho diuen”, explica Zaragoza.

Més que una acadèmia futbolística

D’altra banda, el programa de l’Aspire també inclou el desenvolupament social i la formació educativa dels nens. En aquest sentit, Zaragoza destaca que “hi ha moltes persones que estan pendents d’ells, que estan tot el dia al seu costat. A més d’entrenadors i professors, cada equip té una persona que és com un pare o una mare, com un assistent social que fins i tot dorm amb ells a l’acadèmia. No es poden sentir sols, ja que estan tot el dia acompanyats”.

A l’acadèmia hi conviuen jugadors procedents de tota l’Àfrica i, fins i tot, d’Àsia i l’Amèrica del Sud, de manera que, vist des de fora, la barreja de cultures i d’idiomes pot semblar difícil de sostenir. Tot i això, Zaragoza hi treu importància: “Tots els jugadors es relacionen molt bé. Una meitat parla francès i l’altra anglès. Al Senegal pràcticament tots acaben parlant francès i l’anglès l’estudien a fons quan entren a l’acadèmia.” Quant al teòric xoc de cultures, el tècnic català creu que “s’ha de tenir en compte que pràcticament tots són musulmans i que molt pocs són cristians”, però deixa molt clar que “sens dubte, la seva principal cultura és el futbol i, en aquest cas, estan tots units”.

El MIC, el primer pas cap a la internacionalització

Tot i que no és gaire habitual que els equips de l’Aspire viatgin a Europa a jugar partits, sí que, des del 2009, fan una excepció. Per setmana santa, participen en el MIC, el mundialet internacional de futbol base de la Costa Brava. D’aquesta manera, Europa té l’oportunitat d’observar de ben a prop vertaderes promeses del futbol mundial. Tant és així que en l’última edició del torneig, l’Aspire Football Dreams s’ha proclamat campió de les categories infantil i cadet.

L’any passat va sumar un triplet i ja en el primer any, en què va aconseguir el títol cadet, un dels seus jugadors va ser escollit millor jugador de la competició. Va ser, precisament, una de les promeses que va descobrir Gerard Zaragoza: Abdoulaye Sanogo. Coincidència o no, és un dels jugadors que Zaragoza més recorda: “Quan fèiem la selecció de jugadors a Mali, em va sorprendre especialment un dels futbolistes que jugava amb xancletes. Hi vaig anar a parlar i li vaig preguntar què estudiava. Em va contestar que no feia res, que ell seria futbolista.”

Actualització del reportatge publicat el 05-10-2010 a laJornada.cat