La Unió Esportiva Olot 2013-2014 ja escalfa motors. Amb Edu Vílchez al capdavant i mitja plantilla renovada, prepara el debut a Segona B. La il·lusió, la humilitat i la ambició són les claus de l’èxit que vol mantenir.

Web personal
La Unió Esportiva Olot 2013-2014 ja escalfa motors. Amb Edu Vílchez al capdavant i mitja plantilla renovada, prepara el debut a Segona B. La il·lusió, la humilitat i la ambició són les claus de l’èxit que vol mantenir.

Joan Agustí assegura que l’Olot competirà al grup de Segona B dels Països Catalans, malgrat que la RFEF encara no n’ha decidit la composició. El president vol doblar els 710 socis amb què el club va acabar la temporada a Tercera.

A l’Àfrica són molts els nens que veuen el futbol com una bona oportunitat per refer la seva vida. Des de fa set anys, l’acadèmia d’origen català Aspire Football Dreams s’ha convertit en el somni dels joves futbolistes africans que, captivats pels seus ídols, volen marxar a Europa, firmar un contracte professional i triomfar fent el que de veritat els agrada.

Un aparcament de cotxes de la seva Abiyan natal va ser el seu primer terreny de joc. Quan tenia onze anys, els seus pares van perdre la feina i el van enviar a viure amb el seu oncle a França, on va començar a jugar a futbol amb un equip d’un barri baix de París: el Levallois. Gràcies a aquest club, amb el qual va firmar el seu primer contracte professional, va créixer ràpidament com a futbolista i com a persona, fins al punt que diversos equips de la primera divisió francesa es van fixar en ell. Una greu lesió, que el va deixar de baixa durant força mesos, va estar a punt d’amargar-li el futur, però això no va frenar el Le Mans a l’hora d’apostar pel seu fitxatge. A partir d’aquí, la seva trajectòria futbolística va créixer frenèticament i, actualment, ja és el setè màxim golejador de la història del Chelsea anglès.
És la petita història d’un dels millors davanters dels últims anys: l’ivorià Didier Drogba. I com ell, una llarga llista de jugadors africans que han fet fortuna a Europa gràcies a una simple pilota. Tots han demostrat que, per a un africà, canviar de vida és possible.
A l’Àfrica, la passió futbolística cada vegada és més gran i, des de ben petits, els nens africans somien poder imitar els seus ídols. Tenen al cap anar a Europa, firmar un contracte amb un club professional i allunyar-se, d’aquesta manera, de la pobresa que viuen dia a dia. Molts marxen al vell continent enganyats per representants de jugadors falsos que es dediquen al tràfic de nens futbolistes. Així, molt sovint els joves africans són víctimes de l’especulació d’aquests agents que envien les hipotètiques promeses africanes a entrenar-se a camps d’entrenament o campionats regionals europeus –la majoria situats a Romania, Albània, Xipre o Malta– per, posteriorment, poder treure’n beneficis venent-los a clubs professionals o semiprofessionals, que, a vegades, també s’aprofiten d’ells. És el cas, per exemple, d’un dels equips més grans de la història del futbol europeu: l’Ajax d’Amsterdam holandès, que, fa set anys, va ser multat per haver pagat als seus jugadors africans un sou que no arribava al salari mínim establert.
Malgrat tot, ara tenen una nova il·lusió: l’Aspire Football Dreams, l’acadèmia de joves futbolistes més gran del món. Es tracta d’un projecte molt ambiciós que té com a principals objectius trobar i desenvolupar el talent esportiu dels nens dels països més desfavorits. Amb aquesta intenció, l’Aspire aconsegueix millorar les vides i les situacions, tant socials com econòmiques, dels joves africans, que en el millor de tots els casos podrien acabar fent carrera a Europa, convertits en vertaders futbolistes professionals. El projecte se centra a l’Àfrica, però també s’ha endinsat en diversos països d’Àsia i l’Amèrica del Sud.
El més sorprenent de tot plegat és que l’acadèmia té un origen català. L’arquitecte del projecte és l’exdirector del futbol base del FC Barcelona Josep Colomer, el qual, basant-se en el famós concurs televisiu Operación Triunfo, va tenir la idea de viatjar a l’Àfrica a la recerca de joves talents futbolístics. Colomer ho va plantejar a Sandro Rosell, que a través de la seva empresa, Bonus Sport Marketing (BSM), es va posar en contacte amb el govern de Qatar, el qual ja tenia en funcionament l’Aspire, una acadèmia d’alt rendiment esportiu amb seu a Doha. L’objectiu principal del govern qatarià no és altre que incorporar a la seva selecció nacional joves jugadors d’alta qualitat que facin pujar el nivell del país, amb el Mundial 2022 a la vista.
BSM i el govern de Qatar es van posar d’acord i van crear l’Aspire Football Dreams, un projecte que també té el suport dels programes d’educació de la Unió Europea i la col·laboració de la marca de roba esportiva Nike, que regala a tots els països que visiten tot tipus de material esportiu, des de samarretes, pantalons i mitjons fins a pitralls d’escalfament i pilotes de cuir.

Així, cada any diversos entrenadors de l’Aspire viatgen a l’Àfrica amb l’objectiu d’emportar-se els millors jugadors. Un cop allà comencen la ruta per diversos països. País per país recorren ciutats i pobles organitzant partits de no més de 25 minuts, per seleccionar els jugadors que veuen que destaquen per sobre de la resta.
A cada país en seleccionen 50, els quals juguen junts un partit final, normalment a l’estadi més important de la capital del país en qüestió. Després del partit, els entrenadors han d’escollir els tres millors jugadors que viatjaran a Qatar per entrar a l’acadèmia central de l’Aspire. La resta majoritàriament són enviats al Senegal, on l’acadèmia té una segona seu. Lògicament, no gaudeixen de tants privilegis com a Doha, però els jugadors que hi van també estan tot el dia junts i surten de l’acadèmia igual o més ben preparats.
Alguns dels entrenadors de l’Aspire són catalans. Ho han estat, per exemple, dos exseleccionadors nacionals: l’absolut Pere Gratacòs i el de categories inferiors Gerard Zaragoza. Aquest últim, ara tècnic del Locomotive Tbilisi de Geòrgia, es va incorporar al projecte el 2009 per mitjà de Colomer, amb qui ja havia col·laborat anteriorment. Formava part del grup d’entrenadors que duen a terme la primera part de la recerca i, per tant, ha viscut en primera persona els càstings i, consegüentment, la dura situació en la qual es troben la majoria de nens africans. “A l’Àfrica ens hi hem trobat de tot. Anem a països molt poc desenvolupats que no tenen, en cap cas, una lliga de futbol professional. Hi ha molts jugadors que juguen descalços o amb xancletes d’anar al riu i, fins i tot, n’hi ha que s’han de deixar les botes entre ells i jugar amb una de sola”, destaca. Això sí, Zaragoza assegura que, malgrat la seva situació, els nens africans es troben en unes condicions físiques impecables: “Tenen unes condicions físiques impressionants. Si ens fixem en les categories, per exemple, els jugadors que estan en edat infantil podrien jugar perfectament en qualsevol divisió d’honor de cadets catalana. Físicament i tècnicament són excel·lents, només els falta treballar l’aspecte tàctic i per això hi som nosaltres.”
L’Aspire ha creat il·lusió a l’Àfrica i ja és tota una referència. De fet, és l’única esperança que tenen moltes famílies per poder sortir de la pobresa i refer les seves vides. “Si un nen és escollit no només recondueix la seva vida, sinó que, a la vegada, també salva tots els seus germans, cosins, pares, oncles i la meitat del seu barri”, assegura el tècnic. Tant a l’acadèmia del Qatar com a la del Senegal, els joves talents ho tenen tot pagat: l’estada, els àpats diaris, l’educació i, evidentment, els entrenaments. La rutina que segueixen els nens cada dia és la mateixa: es lleven a les set del matí, fan el primer entrenament, dinen, tornen a entrenar-se a dos quarts de quatre de la tarda, a les sis van a classe, sopen, tenen una hora lliure i van a dormir. El ritme és frenètic i arriben a entrenar-se sis dies a la setmana, més que molts futbolistes professionals.
D’aquesta manera –i conscients de la gran oportunitat que tenen al davant–, els joves africans amants del futbol fan tot el que poden per poder assistir als càstings que es fan al seu país. “Si han de caminar durant tota la nit, ho fan”, assegura Zaragoza, que hi afegeix que a l’Àfrica molts nens viuen pel futbol: “Com que no tenen res més, el futbol és el més fàcil per a ells: posen dues porteries, fetes amb dos pals o dues pedres, i ja poden jugar un partit. Només tenen això i la televisió, on també tot el dia retransmeten partits de futbol. A través de la tele els arriba tot el màrqueting d’Europa i això els encanta. Allà és una bogeria.”
Aspire, igual que la televisió, també acosta el tipus de futbol europeu als nens africans a través dels seus entrenadors, els quals són rebuts a tots els països on van com si fossin autèntics herois: “Ens tenen com si fóssim gairebé els seus pares. Tot el que necessiten ens ho diuen”, explica Zaragoza.

D’altra banda, el programa de l’Aspire també inclou el desenvolupament social i la formació educativa dels nens. En aquest sentit, Zaragoza destaca que “hi ha moltes persones que estan pendents d’ells, que estan tot el dia al seu costat. A més d’entrenadors i professors, cada equip té una persona que és com un pare o una mare, com un assistent social que fins i tot dorm amb ells a l’acadèmia. No es poden sentir sols, ja que estan tot el dia acompanyats”.
A l’acadèmia hi conviuen jugadors procedents de tota l’Àfrica i, fins i tot, d’Àsia i l’Amèrica del Sud, de manera que, vist des de fora, la barreja de cultures i d’idiomes pot semblar difícil de sostenir. Tot i això, Zaragoza hi treu importància: “Tots els jugadors es relacionen molt bé. Una meitat parla francès i l’altra anglès. Al Senegal pràcticament tots acaben parlant francès i l’anglès l’estudien a fons quan entren a l’acadèmia.” Quant al teòric xoc de cultures, el tècnic català creu que “s’ha de tenir en compte que pràcticament tots són musulmans i que molt pocs són cristians”, però deixa molt clar que “sens dubte, la seva principal cultura és el futbol i, en aquest cas, estan tots units”.
Tot i que no és gaire habitual que els equips de l’Aspire viatgin a Europa a jugar partits, sí que, des del 2009, fan una excepció. Per setmana santa, participen en el MIC, el mundialet internacional de futbol base de la Costa Brava. D’aquesta manera, Europa té l’oportunitat d’observar de ben a prop vertaderes promeses del futbol mundial. Tant és així que en l’última edició del torneig, l’Aspire Football Dreams s’ha proclamat campió de les categories infantil i cadet.
L’any passat va sumar un triplet i ja en el primer any, en què va aconseguir el títol cadet, un dels seus jugadors va ser escollit millor jugador de la competició. Va ser, precisament, una de les promeses que va descobrir Gerard Zaragoza: Abdoulaye Sanogo. Coincidència o no, és un dels jugadors que Zaragoza més recorda: “Quan fèiem la selecció de jugadors a Mali, em va sorprendre especialment un dels futbolistes que jugava amb xancletes. Hi vaig anar a parlar i li vaig preguntar què estudiava. Em va contestar que no feia res, que ell seria futbolista.”
Actualització del reportatge publicat el 05-10-2010 a laJornada.cat
El rànquing dels millors jugadors de la temporada 2012-2013 de la Unió Esportiva Olot, segons el que hem anat decidint al final de cada partit de les retransmissions de l’Olot a Ràdio Olot.

Roger Vidal: 5 punts
Uri Santos: 4 punts
Carlos Martínez: 4 punts
Abel Solé: 4 punts
Òscar Fornés: 3 punts
Enric Vallès: 3 punts
Albert Serra: 3 punts
Marc Francolí: 2 punts
Jordi Roca: 2 punts
Ivan Cristino: 1 punt
Jordi Hostench: 1 punt
André Mabil: 1 punt
Cristian H. Tissone: 1 punt
*Les retransmissions de l’Olot a Ràdio Olot van començar el 20 d’octubre, a la setena jornada.
La capital de la Garrotxa gaudeix amb el seu equip de futbol. Cinc anys després d’haver sortit del pou de la Primera Regional, somia en l’ascens a Segona B.

En vuit anys, la Unió Esportiva Olot s’ha rentat la cara. Ha passat de veure’s enfonsada a la Primera Regional a destacar amb llum pròpia a la Tercera Divisió, categoria que lidera amb autoritat 24 anys després de l’última vegada. Ara està preparada per vestir-se de gala a la festa de final de temporada: el play-off d’ascens a la Segona B. No se la pot perdre. Tothom espera veure-l’hi.
Lluitar per pujar és l’objectiu d’un equip confeccionat per fer-ho possible i que, de moment, ha superat totes les expectatives. De fet, des que el 3 de desembre va assolir el liderat en solitari amb una victòria suada contra el Balaguer, ha anat a més. Va tancar el 2012 amb una maneta de prestigi al filial del Nàstic, la Pobla de Mafumet. El 5-1 contra un dels rivals directes de la part alta de la taula va ser la novena victòria de nou partits a casa i li va permetre no només enfilar-se fins als 42 punts, sinó també aconseguir-ne set de marge respecte del segon classificat, l’Europa, i vuit respecte del tercer, el Cornellà. Matemàticament, ja s’havia convertit en campió d’hivern, quan encara faltaven dues jornades per acabar la primera volta.
“Qui ho havia de dir fa cinc anys, quan érem a Primera Territorial!”, exclamava el president, Joan Agustí, després de l’últim partit de l’any a l’Estadi Municipal. Des d’aleshores, el club ha crescut a un ritme vertiginós. La junta directiva que se’n va fer càrrec el 2005 tenia una idea molt clara: havia de tornar l’Olot a la Tercera Divisió, la categoria on històricament ha jugat més temporades. I ho va aconseguir fa dos cursos, després d’assolir el tercer ascens consecutiu guanyat al camp. Potser hagués pogut pujar més ràpidament comprant un lloc als despatxos, però als nous dirigents olotins mai no se’ls va passar pel cap “adquirir el patrimoni i les vivències d’un altre club”. Hagués estat poc ètic i contrari a la seva filosofia i manera d’entendre el futbol.
Tornar a Tercera des de tan avall no va ser un repte gens fàcil. Abans d’encadenar èxits, hi va haver un camí massa llarg pel desert. “Feia molt de temps que l’Olot estava patint i ningú no volia agafar el club”, recorda Agustí. Els dos primers anys del seu projecte, amb Lluís Masias de president, van ser “duríssims”. Fins i tot van tenir problemes per sortir a competir: “Ens va costar molt muntar l’equip; l’únic jugador que ens va dir que sí per continuar va ser en Cesc Solé i ell va fer venir el seu germà Abel [l’actual capità]”.
Agustí va assumir la presidència al tercer any i al quart l’Olot va començar l’escalada. Ja no el va aturar ningú. “El que té mèrit és haver aguantat quatre anys a Primera Territorial sense haver llançat la tovallola”, subratlla el president, que per sortir-ne va confiar en Nitus Santos com a entrenador. “Vam tenir la sort de trobar-lo a ell, una persona seriosa, amb carisma i que entenia a la junta –mai no ens demanava més del que li podíem donar–. Des del primer moment, ens va dir que no podia ser que no marquéssim gols i amb ell la gent s’ho va passar molt bé”.
Gràcies al nou tècnic, l’Olot va començar a jugar d’una manera determinada. Aquell futbol valent que proposava Santos va ser l’embrió del model de joc únic que ara practiquen tots els equips de l’entitat. Per aconseguir-ho, en paral·lel a la trajectòria del primer equip, la junta directiva va anar construint el club. Començant pel futbol base, que en aquells moments amb prou feines existia –només hi havia dos juvenils i un cadet–. L’absorció voluntària de l’Escola Pia va ser clau per acabar tenint els quatre alevins, tres infantils, dos cadets i dos juvenils actuals.

“És molt important tenir una formació correcta i adient a les necessitats dels jugadors perquè en el futur puguem veure joves de la casa jugant al primer equip”, afirma el coordinador del futbol base, Dani Romero. Per això, l’Olot hi destina el 35% del seu pressupost, una partida que pocs clubs igualen. I que, sense anar gaire lluny, ja ha donat els seus fruits aquesta temporada, en què tres jugadors procedents del juvenil han debutat a Tercera: Èric Vilanova, David Massegú i Àlex Pagès. Aquest últim, amb gol inclòs el dia que hi havia més gent a l’Estadi: el de l’històric derbi gironí contra el Figueres (3-0).
Per a Dani Romero, “la salut del futbol base de l’Olot és molt bona”. En gran part, gràcies a la “metodologia de treball professional i de primer nivell” que va introduir el fins fa poc entrenador i director esportiu, Antonio Rodríguez ‘Rodri’. El tècnic barceloní, però, va deixar plantat el projecte el 10 de desembre per anar a fer d’ajudant de Raül Agné al Cadis, de Segona B. La seva marxa a la francesa –sense acomiadar-se dels jugadors ni voler pactar una sortida digna– va ser un cop dur per a l’entitat, que va perdre, de sobte, un dels seus arquitectes esportius.
Malgrat tot, sense ell res no hauria de canviar. Un home de la casa com Àlex Terma va agafar les regnes del primer equip provisionalment –fins aleshores ja havia actuat de segon entrenador–, mentre l’àrea esportiva va començar a estudiar les possibles alternatives. Sense presses, perquè la situació de l’equip era de tranquil·litat absoluta i la confiança en Terma, total. L’escollit va acabar sent Julio Bañuelos, un tècnic amb experiència, tant a la categoria com en la gestió del futbol base, que va debutar de la millor manera possible: amb un partit rodó contra el Vilassar (4-0).
Amb Rodri o sense Rodri, l’Olot ha demostrat que és líder en tots els aspectes. Ja no només esportivament, sinó també socialment. És el club amb més socis de Tercera (704, abans d’estrenar la campanya especial de Nadal) i un dels que té més afluència de públic a l’Estadi (724 espectadors de mitjana aquesta temporada). I tot això sense fer trampes. “Des del primer moment ens vam resistir a fer ofertes i a obligar els pares dels jugadors del futbol base a fer-se socis”, destaca Joan Agustí. Ho justifica amb una frase que li surt del cor: “Ser soci de l’Olot és un honor, no és una obligació”.
El president està content de la resposta de l’afició, sobretot tenint en compte que quan la seva junta va entrar al club, només n’hi havia un centenar. Ara vol arribar al miler: “Si aconseguíssim mil socis, pugéssim a Segona B i hi féssim un pas ràpid, ens convertiríem en un dels millors clubs del futbol català”. N’està convençut –i és un objectiu que té en ment–, però s’estima més no parlar ara de tan enllà. Vol anar pas a pas, com ha fet en els últims anys.
De fet, Agustí sempre diu que en el futbol el més important és el proper partit i el capità, Abel Solé, li dóna la raó: “La temporada és molt llarga, dura deu mesos i no és com es comença, sinó com s’acaba. Som en el bon camí, però no ens marquem objectius a llarg termini, sinó partit a partit”. El migcampista, conscient que “el futbol té poca memòria”, recorda que fa només un any l’equip va patir una dinàmica molt negativa que li va complicar la vida quan ningú no s’ho esperava: “Van ser moments difícils. En onze partits, vam passar d’estar instal·lats a la part mitja-alta de la classificació a veure’ns en zona de descens abans de jugar al camp del Vilanova, on vam guanyar”.
Això sí, tot i voler mantenir la calma i la prudència, ara no hi ha motius per perdre la il·lusió. Tot al contrari. “El vestidor està unit, sabem que estem fent les coses bé i que això al final dóna els seus fruits”, avisa Abel. En forma d’ascens a la Segona Divisió B? Seria un fet històric per al que el president defineix com “un club en creixement”. L’Olot no té sostre. Ni en vol tenir.

Tercer classificat, en zona de play-off i a només un pas de l’ascens directe. 33 punts en 17 jornades. 31 gols a favor i només 16 en contra. Són els números reals, encara que semblin increïbles, d’un equip que el curs passat es va salvar de miracle i que aquest estiu va rebaixar el pressupost a la meitat i va perdre jugadors importants. És el Girona de Joan Francesc Ferrer Rubi (Vilassar de Mar, 1970), un entrenador que, per afegir-hi encara més mèrit, debutava en solitari a la categoria fa tot just cinc mesos.
Com s’expliquen tots aquests números?
S’expliquen parlant de la molta feina que hi ha a darrere, de la molta il·lusió que té tothom que forma part del projecte i d’un puntet que les coses ens han anat molt bé des del principi. Cada vegada s’ha anat generant més confiança, tant a la plantilla, al cos tècnic com a l’entorn. La base és molta feina física, tàctica, tècnica i psicològica i la motivació de voler fer un any una mica diferent.
M’equivoco si dic que ni vostè s’ho esperava?
Un quan comença a entrenar sempre pensa que li aniran molt bé les coses perquè és la forma de transmetre a tothom que tirarem endavant i, tot i que tampoc no em plantejava com estaríem a dia d’avui, sí que tenia il·lusió que ens sortís bé. He cregut molt amb els jugadors. Això sí, amb números no ho hagués transmès mai igual.
A més, de la temporada passada a aquesta, han perdut homes importants, com ara Dorca, Tortolero, Moha o Coro. Jugadors que eren en un segon pla han hagut de fer un pas endavant.
Sí, penso que parles de quatre jugadors que són grans professionals i que van lluitar molt pel nostre club. El jugador que li ha tocat assumir una mica més de rol ha pensat “aquesta és la meva i la vull aprofitar”. Tot i així, encara ens queda molta feina per fer. La Segona A és llarga i tots els rivals juguen de tu a tu. Però estic relativament tranquil perquè la gent continua amb un nivell de motivació alt.
Un equip que és considerat revelació va deixant de ser-ho a mesura que avancen les jornades. Els rivals se’l coneixen millor. Cada vegada els costarà més?
Intentarem que no. Penso que ara ens està costant una mica més perquè el nivell dels rivals que tenim és el de tocar de la Primera Divisió. Hem de jugar amb el fet que tothom pensa que ens trauran d’aquí. Deixem de ser revelació a mesura que passen les jornades, però ens motiva molt que tothom esperi que marxem d’aquestes posicions de dalt; lluitem per demostrar-los que no ha de ser així.
Normalment, parlem molt dels jugadors, que són els protagonistes a la gespa, però en aquest cas seria injust no fer-ho també de l’entrenador. Quina quota de mèrit creu que s’hauria d’emportar?
Et diré el que realment penso tant quan les coses em van bé, regular o malament. Penso que a l’entrenador sempre se li dóna massa protagonisme. Hem de partir d’un punt de vista més pragmàtic i ens hem de preguntar quin és el nivell real de la plantilla. L’entrenador al final es mourà un punt amunt, un punt avall d’aquest nivell. Si jo entrenés l’equip que va últim de Segona Catalana, no el trauria d’allà baix, perquè el nivell dels jugadors és el que és.
Sí que és cert, però, que almenys hem aconseguit posar una mica d’ordre a l’equip, que tothom sàpiga a què juguem i que la nostra idea de joc hagi calat bé dins la plantilla, cosa que, a vegades, tot i intentar-ho, no s’aconsegueix. Jo crec que tinc menys mèrit del que se’m atribueix. I quan les coses van malament, igual. Al final, tots els equips que baixen de categoria han canviat d’entrenador. No dic que puntualment no sigui necessari un canvi, perquè si l’entrenador ha perdut la confiança de la plantilla, ja no hi pinta res, però el que millor coneix els jugadors és el que ha estat des del primer dia amb ells.
I quan he estat a l’atur he pensat igual. No sé si jo seria un bon revulsiu per a un equip, perquè hauria de conèixer molt tot el que hi ha hagut abans, com pensa cada jugador, on l’han provat, on ha rendit més…
Escoltant-lo, em ve al cap el cas de Javi Salamero del final del curs passat. Potser el contradiu, perquè ell sí que va ser revulsiu.
Jo no et dic que no hi hagi moments que realment pugui ser necessari canviar d’entrenador –no sé si era el cas del Girona, no vull dir-ho–, però moltes vegades és una idea equivocada. Aquest any, per exemple, l’Hércules i l’Sporting han canviat d’entrenador i segueixen més o menys igual. Per què? Perquè el nivell dels jugadors en aquests moments és el que és. Aconseguir que un jugador que té un nivell 6 passi a tenir un nivell 10 no ho fa ni Pep Guardiola ni Mourinho ni ningú.
En tot cas, vostè, que era al vestidor la temporada passada, quin mèrit donaria a Salamero?
Molt, perquè al final vam aconseguir que l’equip rendís a un nivell altíssim.
Sempre es diu que el suport de l’afició és bàsic, però vostès amb prou feines l’han necessitat. A Montilivi, han aconseguit sis victòries, un empat i una derrota amb les graderies molt buides…
Sí, però cada vegada una mica menys buides, que és el que estem intentant consolidar. La pena és que la derrota fos el dia que va venir més gent [contra l’Elx]. Espero, però, que l’afició marxés amb la sensació que el resultat no va ser just i que el dia del Vila-real torni a venir.
En cinc anys consecutius al futbol professional, el problema de la poca afició a Montilivi no s’ha solucionat. Té remei?
És complicat, perquè també tenim un procés hivernal amb unes temperatures que no són les mateixes que a Andalusia i també és cert que el Barça abasta moltíssim, que hi ha altres possibilitats d’oci… Amb això sí que el club ha intentat moltíssimes coses i costa.

S’ha intentat tot?
No ho sé, perquè jo no sóc gestor del club, però sí que m’ha semblat que s’ha fet molta promoció a col·legis i que s’ha reduït els preus de les entrades amb l’afany positiu d’intentar emplenar l’estadi per aconseguir el que al final volem tots: anar guanyant els partits.
Ja sé que als entrenadors els agrada molt el present i l’anar partit a partit, però deixi’m mirar un moment cap al futur. Situem-nos a final de temporada. Un diari qualsevol fa un resum de tot l’any i el titula: “D’estar a punt de baixar a Segona B a estar a punt de pujar a Primera”. El firmaria?
I tant. Si dius que hem estat a punt de pujar és que com a mínim hem arribat a lluitar.
Però no ho han aconseguit!
[riu] No ho haurem aconseguit, però penso que seria un èxit rotund. També et dic que ja ens esteu coneixent i que si se’ns presenta l’oportunitat hi anirem a mort. Però hem de tenir en compte els enemics que tenim al costat, el potencial econòmic que tenen d’influir mediàticament… Jo el firmo perquè voldria dir que hem complert l’objectiu amb molta tranquil·litat [assolir la permanència] i que hem acabat entre els sis primers. Després ja intentaré que et pugui retocar el final d’aquesta pregunta…
Potser jugar el play-off seria la solució al problema de l’afició…
No vull ser pessimista, perquè potser seria una solució a curt termini, però si després tornéssim a anar regulars ens tornarien a abandonar…
El Nàstic podria ser un exemple. Va pujar a Primera, però quan va tornar a baixar es va desinflar en tots els aspectes…
És això. Aquesta és una mica la nostra cultura. Si la temporada que estem fent nosaltres l’estigués fent el Xerez, hi hauria el camp ple seguríssim. Però la temporada que vam fer l’any passat al Xerez seria insuportable, amb tots els respectes per la gent de Jerez. Potser si no tinguéssim l’afició que tenim, l’any passat hauríem baixat, perquè ens haguessin fet la vida impossible a cada partit a casa, ens haguessin xiulat al minut 3 i potser no haguéssim aguantat aquesta pressió.
Per al club, podria ser perillós pujar a Primera?
Si ho mires des d’un punt de vista que no tens res a perdre, jo crec que no. Ara bé, si et poses una pressió desmesurada de que si baixes s’acaba el món, llavors sí. Si ho enfoques com un premi, intentar treballar bé i quedar-t’hi, no hi veig res dolent. Al final, els ingressos de televisió augmentarien… Seria qüestió de fer els retocs adequats a l’equip que ja tenim fet. Jo prefereixo perdre la categoria havent estat a Primera que no haver-hi estat mai.
Recuperem el titular de final de temporada que comentàvem abans. En el cas que es complís, el Girona es quedaria sense Rubi?
No ho sé. El que és important és que Rubi no és important, de veritat. El més important és tenir un equip fet, una afició identificada amb l’equip i una gestió del club de normalitat i tranquil·litat. Tant de bo pugui estar-me molts anys al Girona, però si no, segur que vindrà una altra persona i ho farà bé. Cada dia hi ha entrenadors més qualificats.
Entén, però, que a l’afició li pugui preocupar?
[S’ho rumia] No ho sé… [rialles]. Jo estic segur que no estan preocupats per mi. Estan preocupats per venir aquí a animar i perquè no baixem dels llocs capdavanters. Ara ens hem de preocupar que no ens desinflem i t’asseguro que ho intentarem.

El currículum de Jofre Mateu González (Alpicat, 24 de gener de 1980) és extens, d’aquells que es fan respectar. Tot un rodamón del futbol, tant de Primera com de Segona, que aquest estiu ha anat a parar al Girona. A prop de casa, assegura que s’hi troba còmode i tot i haver jugat poc fins ara, no escatima elogis cap a l’entrenador i l’equip, que ha firmat el millor inici de la seva història. Ell que coneix bé la categoria i que ja sap què és pujar a Primera no descarta fer-la grossa a Montilivi. Això sí, primer vol lligar la permanència al més aviat possible, “que no serà fàcil”.
Només ha jugat 181 minuts en nou partits. Està decebut?
No, m’ho prenc amb força calma. Vaig començar més tard i em va costar bastant, no només físicament, sinó també entrar a la dinàmica de l’equip. Lògicament, m’hagués agradat participar més, però les coses han anat així i l’equip funciona molt bé. No puc retreure res a ningú.
Li va costar entrar a l’equip i quan ho va aconseguir va ser fent un partidàs, amb gol inclòs, contra Las Palmas. Una setmana després, es va lesionar a Còrdova. Una mena de coitus interruptus…
Exacte! Començava a trobar-me bé i va ser una llàstima. Per sort, ho vam resoldre prou ràpid [es va recuperar abans d’hora]. En aquell moment, em vaig espantar i vaig pensar que la lesió seria més important.
Haver hagut d’estar parat dues setmanes encara ha estat més mala notícia per a vostè tenint en compte la competència que té a la seva posició. Hi poden jugar Felipe Sanchón, Jandro i Toni Moral, jugadors de molta qualitat.
Sí, i no només en aquesta posició, sinó també en totes les mitges puntes. És gent contrastada que ha donat molt bon rendiment. A l’esquerra, és veritat que som moltes possibilitats i es tracta de treure’n profit. Jo posaré les coses difícils a l’entrenador per poder ser qui ocupi aquest lloc, que és més específicament el meu.
Pocs equips de la categoria poden presumir d’aquesta davantera.
No sé si és per presumir, però per descomptat que no tenim res a envejar.
Amb aquesta plantilla, podem somiar alguna cosa més que la permanència?
Podem somiar, però no deixa de ser somiar, i hem de ser conscients de totes les dificultats de la categoria: de com n’és de llarga, dels problemes que van tenir aquí l’any passat… Passar d’un extrem a l’altre en només uns mesos ho veig molt precipitat. Hem d’anar allargant aquest inici fins on puguem, aconseguir l’objectiu al més aviat possible, que no serà fàcil, i després ja veurem què passa.
Parlava de les dificultats de la temporada passada. Vostè no les va viure en primera persona, però ara que és aquí nota que allò va servir al vestidor per veure la realitat d’una altra manera?
Sí, quan ho has passat tan malament, l’any següent et poses les piles. I ara ho estem veient. Sobretot perquè és gent que juga molt bé a futbol i que l’any passat no li corresponia ser on era. Mira el final de temporada que van fer; és complicadíssim i demostra la qualitat i les virtuts d’aquest equip. Haver-ho passat malament els ha fet forts.
Ara el vestidor està molt unit.
Sí, és així. Tenim un grup molt maco i m’imagino que a l’hora de fer incorporacions el club ho ha tingut en compte, perquè els que hem vingut de fora de seguida ens hem trobat molt còmodes. El vestidor és un plus a afegir al bon planter que tenim. No veig un grup que s’hagi de trencar quan hi hagi complicacions.
Qui condueix el vestidor és Rubi, un entrenador novell a la categoria. Com el definiria?
Vaig arribar a coincidir amb ell a l’Espanyol, però no vam tenir gaire relació. El seu discurs és el que veu tothom des de fora; és senzill, té les idees clares i les transmet molt bé. Em sembla coherent en tots els sentits. És una persona molt treballadora, que té en compte molts aspectes i a qui agrada tenir-ho tot planificat durant la setmana. Aquestes dues coses el fan un tècnic molt eficient. També l’ajuda el fet que sigui proper a nosaltres per edat i que vingui d’un cos tècnic on no era el primer entrenador.
Vostè ha conegut molts entrenadors. Què té Rubi que no tinguin els altres?
A nivell treballador, no he tingut gairebé cap entrenador que dediqui tantes hores a la feina i que miri tants partits com ell. Algun sí, però gairebé cap.
A més, vol jugar a futbol.
En això sí que coincideix amb molts, perquè ara jugar a futbol és una moda. Però s’ha de saber fer. Has de tenir plantilla, saber quan un jugador pot jugar i quan no, minimitzar riscos, saber pressionar perquè el rival no jugui… Hi ha molts equips que volen jugar i que perden quinze pilotes al seu camp. Aquí treballem el fet de jugar la pilota amb la practicitat que s’ha de fer.
Abans d’arribar, com s’imaginava el Girona i com se l’ha trobat?
Bastant igual del que em pensava, perquè tenia referències d’amistats que havien jugat aquí i d’alguna que encara hi és. Lògicament, és un club humil, petit, amb les seves peculiaritats i molt proper –d’una persona a una altra només hi ha una porta–. Més enllà d’un projecte ambiciós, buscava un lloc on sentir-me a gust i on creia que podia ajudar. I tornar a casa també tirava.
Fa cinc anys que és al futbol professional. El veuria preparat per fer un salt a Primera, si toqués?
Fins que no passa, no ho pots valorar, però jo crec que sí. Moltes vegades es tracta de fer el pas forçadament perquè, un cop hi ets, t’has de posar les piles. Ara mateix, hi ha clubs a Primera Divisió sense grans trajectòries i sense grans aficions ni pressupostos. I els funciona força bé. No és res més que tenir gent professional i fer la feina ben feta.

Vostè és un talismà per pujar a Primera. Ja té uns quants ascensos al currículum…
[somriu] Sí, en tinc tres (Llevant, Múrcia i Valladolid) i algun que se’m va escapar… Tant de bo. Aquesta és una categoria que conec bé i que sempre m’ha anat bé. No he vingut aquí només per tornar a casa, sinó perquè crec que em queda molt de futbol. Espero no tardar gaire a demostrar-ho.
El referent del Girona ha de ser l’Alcorcón?
No, l’Alcorcón fa dos anys que fa les coses molt bé, però és un club amb moltíssimes peculiaritats. No crec que hagi de ser la referència. No té res a veure; ha fet una plantilla amb molta gent que feia temps que vivia a les categories inferiors, molt adaptada al seu terreny de joc, amb molta afició…
Aquí en falta, d’afició.
Sí, fins ara no ha estat un estadi que hagi pressionat gaire. S’ha de tenir en compte que són pocs anys a la LFP, que la temporada passada l’afició es va desil·lusionar… Enganxar la gent també és una missió que tenim. Crec que ho podem aconseguir, no només amb els resultats, sinó també amb la manera de jugar.
Els aficionats animen poc, però vostès estan imparables a casa. No els necessiten?
Sempre fan falta. El joc que fem a casa no és gaire diferent del de fora, però els rivals sí que vénen aquí d’una altra manera i som un equip que se sent còmode si ens donen la iniciativa des del principi. Crec que s’anirà veient al llarg de tota la temporada, perquè som capaços de fer molt bon futbol.
Té 32 anys i diu que encara li queda molt de futbol. Es planteja acabar la carrera al Girona?
És una possibilitat, per què no? Ara mateix hi estic súper còmode i quan un està bé, no busca canviar. Tinc un any de contracte, més un altre d’opcional. Ja ho anirem veient. Parlar d’això ara és massa precipitat, però si jo em trobo bé i el club vol que continuï…
I en el cas que el Lleida pugés a Segona A?
El Lleida és casa meva, l’equip on vaig començar a jugar abans de marxar a la Masia. Seria un orgull tornar-hi. És un plantejament que sempre tinc allà, però ara estic bé aquí i ja veurem com avancen les coses.
És una assignatura pendent jugar amb el Lleida professionalment?
Em faria molta il·lusió, però no ho trobo una assignatura pendent, perquè no he tingut l’ocasió de fer-ho.
Per acabar, un desig. El que vulgui.
Un desig? Ha de ser esportiu, no? [somriures] Que continuem gaudint, d’aquí fins al final, del que estem vivint ara, d’aquest bon joc i d’aquests bons resultats. Que mantinguem la dinàmica positiva tot l’any, com a mínim de sensacions. Després passarà el que passarà, però el meu desig és que la gent segueixi contenta i vagi jugant com fins ara. I que em respectin les lesions, que últimament rebo cops per tot arreu!
José Ángel ‘Cote’ Valdés fue la última incorporación de la Real Sociedad. Nos lo presentaron como un lateral prometedor que, cedido por la Roma, quería y podía reivindicarse otra vez. Sin embargo, y aunque parezca increíble, aún no le hemos visto en su posición natural. Philippe Montanier le ha utilizado poco y cuando lo ha hecho ha sido para probarle de extremo izquierdo. Sólo él sabe por qué, igual que en todas esas decisiones incomprensibles que le han puesto de espaldas a la afición.
La lista de interrogantes es larga: ¿Por qué Rubén Pardo, la perla que el Real Madrid se quiere llevar cada verano, apenas ha jugado? ¿Por qué no hemos visto nunca a Illarramendi por delante de la defensa y por detrás de los volantes? ¿Por qué Ifrán no tiene más oportunidades? ¿Por qué el técnico prefiere situar a Griezmann de falso nueve antes que confiar en el uruguayo para suplir a Agirretxe? ¿Por qué tarda tanto en hacer los cambios en los partidos? ¿Por qué cuando los hace, los hace mal? ¿Y por qué cuando habla, lo empeora todo un poco más?
“Estábamos contentos con el empate, pero…”, soltó en la sala de prensa del Ciutat de València, justo después de un partido que la Real pudo haber sentenciado y que acabó perdiendo. “No entiendo esta euforia”, dijo en verano cuando la afición se ilusionó con los fichajes de Carlos Vela y Chory Castro. Son ejemplos claros de falta de ambición y de motivación, que, de hecho, coinciden con la actitud del equipo fuera de casa, donde no gana desde hace ocho meses.
Montanier cada vez tiene menos defensores porque cada vez resulta más difícil defenderle. Tiene una plantilla con jugadores que la mayoría de equipos de la liga quisieran tener y da la impresión que aún no ha encontrado la tecla que les haga funcionar. Y es una enorme decepción porque algunos, como yo, bendecimos la continuidad del técnico pensando que esta temporada sería diferente, que entendería más cosas.
Toda la ilusión que se había construido con la buena gestión de Aperribay y Loren en los despachos este verano se ha esfumado en el terreno de juego en tan solo cinco jornadas. Ojalá se recupere ganando el derby del sábado. Es la primera gran oportunidad para dar un paso adelante. Un paso firme hacía Europa. Debe ser nuestro destino. Y no llegamos tarde. ‘Monsieur’ Montanier, usted dirige la nave. Escúchenos y no le dejaremos solo. Remaremos todos.
Article d’opinió publicat a ‘El Minuto 90’ el 27-09-2012
“Nos salvaremos con la gorra”, dijo Carlos Terrazas la temporada pasada. Su Deportivo Guadalajara empezó bien la liga y consiguió la permanencia, sí, pero acabó sufriendo, y mucho. No aprendió. Llegó el verano y el entrenador se convirtió también en el mánager general del club. La revolución que hizo en el vestuario fue tal que dio 17 bajas y fichó a 15 jugadores. ¿El objetivo final? Clasificarse para el play-off de ascenso a la Primera División. Una locura.
Me sorprende que un técnico de la experiencia de Terrazas diga y haga esto, por muy de Bilbao que sea. El sábado, en el partido de la segunda jornada de liga, el Girona le devolvió a la tierra con un 1-5 de escándalo, justo el día que el nuevo proyecto morado se estrenaba en casa. Todo un golpe moral, sobre todo para los aficionados del Pedro Escartín, que pudieron comprobar en primera persona como su equipo se hacía muy pequeño cuando los Jandro y compañía empezaban a jugar.
Que fuera el Girona el equipo que le dio la lección al Guadalajara tiene doble moral. No lo digo por el 1-4 que le clavó, en el mismo estadio, en mayo, cuando los dos equipos se enfrentaban en un duelo directo para evitar el descenso, sino porque en verano del año pasado los catalanes también cometieron el error de soñar demasiado pronto con la Primera División. Y sólo un milagro, difícil de explicar, les salvó de caer al pozo de la Segunda B, la peor categoría de todas.
La pésima temporada que hizo sirvió al Girona para corregir el error y volverse a centrar. Las declaraciones de Rubi después del 1-5 lo demuestran. Al más puro estilo Guardiola, el entrenador elogió a sus jugadores y, al mismo tiempo, les pidió que no se creyeran más buenos de lo que son. En el fútbol, como en la vida en general, es importante –y necesario– ser ambicioso, pero ser humilde lo es un poco más. Por eso, en Girona ahora se habla de la Primera División como objetivo a largo plazo y de conseguir los 50 puntos que dan la permanencia en Segunda, como objetivo inmediato. Y si lo consiguen, que lo sepa Terrazas, será con trabajo en equipo –los nombres no lo son todo– y sin presión añadida.
Quizás el Guadalajara hará una gran campaña y luchará por ascender. Podría ser. Como dice el tópico, la liga es muy larga y no tiene mala plantilla. Pero, ante todo, debe aprender de este inicio y recordar los precedentes de otros equipos que también querían subir sí o sí y terminaron cayendo. Para entendernos, que Terrazas se fije menos en el Cartagena y más en el Alcorcón.
Article d’opinió publicat a ‘El Minuto 90’ el 28-08-2012