El barceloní Daniel Duro es proposa creuar l’estret de Gibraltar nedant amb l’objectiu de recaptar fons per a un projecte educatiu al Camerun. Tothom hi pot col·laborar.
Daniel Duro aprofita les hores d’esport per ajudar els més necessitats
“Si tu et compromets, jo assumeixo el repte”. Ho diu Daniel Duro, un barceloní de 30 anys que ha endegat el projecte Reptes solidaris. Ell es marca un repte esportiu; si l’aconsegueix, tots aquells que l’hagin reptat li hauran de pagar una quantitat simbòlica que destinarà a una causa solidària: ajudar l’Associació Selva Camerun a escolaritzar els nens de la zona. El primer objectiu va ser relacionat amb la Marató de Barcelona, gràcies al qual va reunir 600 euros. El pròxim és més arriscat: creuar l’estret de Gibraltar nedant.
Daniel Duro viatjarà a Tarifa la setmana del 6 al 12 d’agost. Un cop allà, esperarà el dia més adequat per saltar a l’aigua, on tindrà dues embarcacions de guia i suport. Tenint en compte que no és nedador i que, per tant, no té “un estil perfecte”, calcula que trigarà unes cinc hores a creuar els 20 quilòmetres de l’estret. El principal problema amb el qual compta trobar-se és amb la “fatiga muscular”. No està acostumat a fer travesses tan llargues i, per això, s’ha entrenat de valent des del mes de gener.
Depenent del resultat que faci, la gent que l’hagi reptat haurà de pagar més o menys. En tots els casos, però, les quantitats seran simbòliques i no passaran dels 30 euros. De moment, ja hi han col·laborat 155 persones i Duro espera que la xifra augmenti durant aquesta setmana, l’última abans no comenci la travessa. En el repte de la Marató de l’any passat, n’hi van participar 180, les quals van haver de pagar 20 euros que van servir per escolaritzar 90 nens en cursos de primària. Al Camerun, cada curs costa 40 euros.
La imaginació com a solució en moments complicats
Duro, que sempre havia fet esport pel seu compte de manera amateur, va tenir la idea de convertir totes les hores de dedicació en “alguna cosa més constructiva que la pròpia satisfacció personal”. Va voler ajudar l’Associació Selva Camerun i “com que les coses estan com estan i és difícil aconseguir finançament”, va pensar que havia “d’imaginar alguna cosa nova per captar fons”. El resultat ha estat el projecte Reptes solidaris, que tindrà èxit si la gent li dóna suport. Pots col·laborar-hi fent clic aquí.
Ivan Tibau i Ragolta (Lloret de Mar, 27 de gener de 1973) és el Secretari General de l’Esport de la Generalitat. Amb només 37 anys, va rebre l’encàrrec d’Artur Mas de dirigir l’esport del país i el va acceptar sent molt conscient de la seva dificultat. Sabia que amb menys havia de fer més, però coneixia el terreny. Havia estat vinculat a l’hoquei patins durant tota la seva carrera esportiva, tant d’entrenador com de jugador, fins al punt que va ser el capità d’aquella selecció catalana que ens va il·lusionar tots guanyant el Mundial B de Macau. Però el somni d’entrar a la Federació Internacional i jugar el Mundial A va quedar enterrat en dues votacions d’escàndol, a Fresno i a Roma, que la Federació Espanyola va fer mans i mànigues per guanyar.
“L’estat espanyol té una maquinària amb la qual no ens podem enfrontar”, recorda resignat. Potser per això insisteix tant en la voluntat de negociar amb el nou govern de Mariano Rajoy, encara que segurament es trobarà amb un mur insuperable. “Ho tenim molt complicat”, admet. Paral·lelament, però, Tibau i la seva gent treballen discretament amb l’objectiu de sumar nous reconeixements. En un any han aconseguit la de la Federació de Dards i ara promet que arribaran més bones notícies “en propers mesos”.
A hores d’ara, tenim una vintena de federacions reconegudes, però la majoria són d’esports poc coneguts que desperten poca il·lusió. Creu que la gent ha perdut l’esperança?
L’esperança no s’ha perdut. El que sí que és cert és que hi ha dificultats. Són federacions no gaire mediàtiques, però són les que han tingut un buit legal en els seus estatuts que han permès entrar-hi. Els estatuts de les federacions més importants ja no ens ho permeten perquè només admeten una federació per país. Ara tenim altres vies obertes de noves federacions, algunes més mediàtiques que altres, en les quals estem treballant. Cada federació es regeix pels estatuts on està ubicada la internacional i cada reglamentació és diferent. És una feina lenta i complicada, però ens l’hem posada sobre la taula. Mica en mica anirem aconseguint reconèixer més federacions, tot i que hem de tenir clar que no tenim un estat propi i que, per tant, aconseguir-ho en aquelles més importants serà molt complicat.
Utòpic?
Totalment.
El partit de Nadal de la Selecció de futbol és el gran exemple d’aquesta pèrdua d’il·lusió. Fa anys que es diu que la fórmula està esgotada i en canvi tot segueix igual…
Certament. La Federació Catalana és la que impulsa aquest partit i nosaltres l’hi donem suport com fem amb tota la resta de federacions que volen fer coses amb seleccions catalanes. La fórmula està esgotada, però és l’única manera de poder fer un partit internacional en l’esport més important i fer-lo per Nadal és l’única solució. Jo sempre dic que hem d’anar a buscar una data FIFA. Seria ideal i ja hi estem treballant. A veure si tenim la sort d’aconseguir-la perquè ens obriria les portes a poder competir amb seleccions de més nivell i en èpoques reservades pels partits de seleccions, cosa que afavoriria molt al partit. Si no aconseguim aquesta data, tal com està el calendari del futbol, l’única alternativa que tenim és fer-lo per Nadal i per no fer res i dir que ho hem abandonat, com a mínim fem aquest partit.
La Secretaria anterior treballava conjuntament amb la Federació de Futbol anterior per organitzar el Torneig de les Nacions. Aquest model ja ens el podem treure del cap?
No. Nosaltres estem treballant en aquest tema. Volem fer una competició de països sense estat per mirar de trobar un model que funcioni no només en futbol sinó també en altres esports. Farem un pla pilot amb una selecció masculina i una femenina i quan tinguem els resultats el posarem en marxa.
Es posen algun termini?
No, no hi ha terminis en aquests temes perquè degut a la situació actual tenim molts focs sobre la taula. Això no vol dir que el torneig no sigui prioritari, però hi ha coses molt urgents que hem de resoldre. Sí que és cert que tenim un grup de persones que ja es dediquen a això.
En tot cas, s’haurà de fer dins d’aquesta legislatura?
Si, perquè és un projecte nostre i a la següent qui ens diu si hi serem o no? O ho fem ara o potser no ho podrem fer.
La primera federació reconeguda amb vostè al capdavant de la Secretaria ha estat la de dards, però diu que treballen per aconseguir-ne més. N’hi ha alguna que ja estigui encarrilada?
La feina ha de ser molt discreta. Hi ha coses amb les quals s’està treballant, tenim converses amb diferents presidents de federacions internacionals i, evidentment, no puc avançar de què van perquè es trencaria tot el trencaclosques. Esperem que en propers mesos puguem tenir noves federacions reconegudes. L’objectiu és potenciar al màxim les que ja tenim i reconèixer-ne de noves.
L’èxit dependrà de cada estatut de cada federació internacional, però creu que hi ha alguna via política per aconseguir-ho, que no sigui la independència?
Pot haver-hi un pacte Generalitat-Rajoy que ens digui que podem competir a tot arreu. Les federacions són entitats independents, no reconeixen països. Quan un va als Jocs Olímpics no hi va com a espanyol o com a francès, sinó com a Federació Espanyola o com a Federació Francesa. El problema és que s’ha polititzat tant que s’ha posat en els estatuts de moltes federacions que només admeten una federació per estat. Espanya no vol fer el pas de deixar-nos competir perquè, tot i que el país esportiu que és Catalunya no es pot comparar amb la resta de comunitats de l’estat, saben que darrere nostre vindrien el País Basc, Galícia…
Potser caldria anar tots a l’una a Madrid. Ara fa un any, per exemple, CiU, ERC i ICV van donar suport a una proposta del PNB de reformar la llei espanyola de l’esport perquè les seleccions autonòmiques poguessin ser oficials…
T’haig de dir que també tenim un treball enviat a Madrid per aquest tema. No és una cosa que no hàgim tingut en compte. A les negociacions amb el govern central, portarem un paquet en què demanarem poder competir internacionalment amb totes les nostres seleccions. Però, en aquests moments, és difícil trobar un consens polític per aquests temes. Sí que seria important anar a Madrid conjuntament i jo crec que la majoria de partits creuen en les seleccions catalanes, però una cosa és creure-hi i una altra, apostar-hi. Fer arribar això a Madrid seria com fer arribar que tots volem la independència i això no és així. No tots els partits catalans estan a favor de la independència.
Però estem parlant d’independència esportiva…
Al final tot acaba al mateix lloc. La independència esportiva no depèn estrictament de la independència política, però sí de la voluntat dels polítics, tant dels nostres com dels altres. Ja podem fer una proposta molt gran que si la voluntat de l’altre costat és que no…
De totes maneres, per aconseguir només la independència esportiva Catalunya té l’aval d’una cinquantena de nacions sense estat que competeixen oficialment sense cap problema…
Sí, i precisament he fet un estudi per portar a Madrid que explica quins són aquests països sense estat, tipus Catalunya, que tenen seleccions que participen de manera oficial. Els posarem aquests exemples perquè vegin que la nostra no és una petició anormal. És un treball que ja és a sobre la taula de Duran i Lleida per anar a negociar amb Rajoy, igual que el pacte fiscal i altres temes.
Però amb el PP al govern estatal no només costarà negociar, sinó que probablement les seves traves augmentaran. Tenen por de perdre alguna federació reconeguda o de complicar-se l’oficialitat d’alguna altra?
Pot passar… Sabem quina és la posició del PP –no la descobrirem ara– i pot passar que es posi fort en temes esportius. No sé si ja ho farà ara, però el que és clar és que l’entorn se’ns complica una mica.
Hi ha alguna federació que sospitin que pugui perillar ja?
No. De fet, no crec que hagin tingut temps ni d’asseure’s, però ja veurem qui posen de Secretari de l’Estat per l’Esport… Aquesta persona serà molt important a l’hora de poder establir relacions. El pressentiment és que no serà gens fàcil.
Quina relació tenen amb la Plataforma Pro Seleccions?
Hi ha una relació correcta, bona. Hi treballem de la mà a l’hora d’anar a buscar reconeixements perquè han fet una feina que hem de seguir aprofitant.
Hi ha qui ha criticat molt la subvenció pública que rep. Ho considera just?
Fer demagògia és molt fàcil. Potser si parles amb ells et diran que l’aportació és mínima per la feina que fan. Parlant d’una xifra amb valors absoluts, sense saber què hi ha al darrere, 100 pot ser molt i 200, molt poc. Reconèixer seleccions té un preu: s’ha de voltar molt, s’han de fer venir molts presidents, s’han de tenir moltes reunions… Hi havia una aportació d’1,2 milions, repartida en diferents departaments, i si realment creiem en les seleccions, potser en farien falta més.
Mantindran aquesta xifra?
Aquest any serà molt complicat, degut a les circumstàncies. Segurament l’import a la Plataforma serà diferent i menor, però això no vol dir que deixem de treballar en aquest objectiu tan important per a nosaltres.
La Secretaria tampoc se salva de les retallades…
L’any passat vam tenir un 36% d’ajustament i aquest any, un 7%. Hem racionalitzat molt i crec que podem arribar al mateix volum de gent prioritzant allò que és necessari. Ara difícilment es faran nous equipaments esportius a les poblacions perquè els ajuntaments tampoc no poden pagar-los. De totes maneres, estic convençut que amb el nostre suport i amb el gran teixit de voluntarisme que hi ha a arreu de Catalunya, el nivell de l’esport català no se’n ressentirà gens.
Xavi Blázquez, el ’17’ de la selecció catalana de corfbol | Núria Casal
Xavi Blázquez és un dels catorze jugadors de corfbol que han portat la selecció catalana fins a la quarta posició del Mundial de la Xina. El terrassenc, de 25 anys, ha estat el màxim anotador català. N’està “molt content”, però, humil, li treu importància: “Jo jugo a la posició de rebot i sóc l’encarregat de llançar els free pass i els penals. Les meves cistelles són més o menys de prop”. Matisos a banda, el que és clar és que el seu nom ja forma part de la història de les seleccions esportives catalanes.
Com se sent després d’haver fet història?
Molt content i molt orgullós. Hem de tenir en compte que al Mundial hi havia Holanda, Bèlgica i la Xina Taipei, que estan un pas per sobre de les altres seleccions, de manera que la màxima posició era la quarta.
Tot i això, després d’haver arribat fins a les semifinals i d’haver controlat Bèlgica durant una part, no sé si contra la Xina Taipei, en el partit pel tercer i quart llocs, hi havia l’esperança de fer-la encara més grossa i tornar a casa amb el bronze?
Evidentment, una vegada arribats a semifinals havíem de demostrar que podíem seguir competint. Contra Bèlgica, a les semifinals, vam estar molt bé. A la primera part anàvem guanyant, vam aguantar molt bé i a la segona, ells, que són molt bons, van pujar molt l’efectivitat i ens van guanyar de bastant. Contra Taipei, igual. Vam aguantar molt bé a la primera part i a la segona ells van demostrar que són molt ràpids i que defensen molt bé… però vam ser allà.
Què va passar a les segones parts dels dos partits? Vau deixar despertar el rival? Vau pecar d’inexperiència?
Si mires les estadístiques, contra Taipei vam fer gairebé els mateixos llançaments i ells van anotar-ne el triple. A més, en defensa eren molt ràpids i ens costava molt anar-nos-en. Contra Bèlgica, nosaltres vam fer una molt bona primera part i a la segona no vam mantenir aquest ritme que era gairebé impossible de mantenir.
La quarta posició final confirma que podeu arribar a ser entre aquest sac d’equips capdavanters, tot i que Holanda i Bèlgica mengin a part…
Holanda menja a part sempre; ho ha guanyat tot. Bèlgica i Taipei són allà i nosaltres hem trucat una mica a la porta…
Què falta per acabar d’entrar-hi?
Hem de fer un pas més encara. És molt difícil, però l’evolució que hem fet és molt gran.
Per d’aquí a quatre anys, en el proper Mundial, és possible?
Tan de bo! Ara mateix no estem a aquest nivell, però veient l’evolució i com van pujant sobretot les seleccions sub21, que tenen molt de nivell, crec que és possible somiar.
Suposo que el quart lloc encara té més importància per tot el que va costar arribar fins aquí. Els problemes econòmics van estar a punt de deixar-vos sense Mundial…
Sí, al principi ho vam viure molt malament. Pensa que feia molt de temps que ens entrenàvem i que preparàvem el torneig. En la fase de preparació vam tenir unes tres o quatre setmanes de vacances i quan vam tornar, cap a mitjans d’agost, ens van dir que no hi havia diners i que no hi podríem anar. Després de tota la preparació, en què vèiem que estàvem entrenant bé i que teníem bon equip i opcions de fer quelcom gran, va ser un gerro d’aigua gelada.
Després es va moure molta gent i vam tenir molta sort de les aportacions de gent anònima, de jugadors i de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes. Els hem d’estar molt agraïts perquè imagina’t si no hi haguéssim anat…
Un referent
Sou conscients que sou un referent per a totes aquelles seleccions no reconegudes? D’alguna manera, heu protagonitzat un exercici de normalitat. Un país sense estat ha participat en el Mundial de corfbol i l’estat al qual pertany no s’ha enfonsat…
Sí, hem tingut la sort de ser una de les primeres seleccions reconegudes i de poder competir com a Catalunya. Espanya no hi posa impediments i nosaltres, molt orgullosos i molt contents que sigui així.
Seria el mateix representar Espanya?
No seria el mateix. Ara tenim la sort que sigui la selecció catalana, però si algun dia hi ha corfbol a Espanya, hi haurà problemes. A nosaltres ens agradaria seguir com a selecció catalana i no sé què passaria. Jo no diria que no a ningú perquè això de jugar un Mundial és una experiència única, però jugant amb la catalana estic contentíssim i millor.
El corfbol a Catalunya
D’on surt la teva passió pel corfbol? No és gaire habitual…
Jo sempre he jugat a bàsquet i quan feia l’ESO hi havia competicions entre instituts, les KIES. A classe, com que ja fèiem corfbol a Educació Física, vam fer un equip i vam anar a competir. Va anar bé i llavors la Federació va fer una promoció segons la qual els jugadors més destacats anirien a Holanda a un curs de tecnificació. Això em va cridar moltíssim l’atenció. Vaig ser escollit, hi vaig anar i em va agradar molt. Després he tingut la sort de representar Catalunya viatjant i competint amb gent del món.
Catalunya ja ha demostrat que pot tenir una potència de corfbol. Ara toca expandir més l’esport pel territori, no?
Sí, si s’expandeix i hi ha més gent que hi juga, acabarem pujant el nivell segur.
Potser el corfbol està massa concentrat per la zona del Vallès i Barcelona?
Sí, però sobretot això era abans. Abans només es jugava a Terrassa. Ara s’ha aconseguit molt. No només hi ha corfbol a la zona d’aquí Barcelona, com Montcada o Badalona, sinó també a Lleida i a Girona (a Platja d’Aro).
Fer créixer l’esport és una de les claus per fer el pas més que comentàvem abans…
Sí, perquè si et fas més gran et coneix més gent. Potser hi ha gent que li encantaria el corfbol, però com que viu a Tarragona no hi pot jugar.
Suposo que les escoles són un bon lloc per fomentar la creació d’equips…
Sí. De fet, és on vaig començar jo. A més, el fet que el corfbol sigui un esport mixt ajuda molt als professors d’Educació Física per introduir-lo als instituts, perquè poden jugar nois i noies junts. En altres esports s’han de separar…
Ara toca la Lliga
Això no para i aquest cap de setmana ja ha començat la Lliga Nacional. Primer partit del Vallparadís i primera victòria, contra el CK Barcelona (26-12). L’objectiu és revalidar el títol?
Sí, l’any passat vam guanyar la Lliga i l’Europa Shield, la segona competició europea. Aquest any jugarem l’Europa Cup. A veure si podem guanyar la Lliga i també la Copa, que se’ns va escapar l’any passat.
Lluitar per l’Europa Cup és impossible?
Hi ha l’equip holandès, el TOP, que és molt difícil, però anirem a lluitar. Sabem que tenim nivell, no per guanyar el TOP, però els altres sí.
Queda clar que en el món del corfbol tot queda a Holanda…
Sí, sempre ho ha guanyat tot. La selecció holandesa de corfbol, per exemple, està formada per professionals. A Holanda, cuiden molt la imatge del corfbol i el nivell és altíssim.
De fet, fins i tot el seleccionador català, Tilbert la Haye, és holandès!
Sí, i si hem fet aquest pas de més ha estat gràcies a ell. Ve d’Holanda i ha sabut professionalitzar la Selecció, a través dels entrenaments, les convocatòries, les concentracions… Amb ell tot és molt seriós i ho hem notat perquè hem pujat molt el nivell.
Imatge de l’Uni-Perfumerías de la temporada passada a Fontajau | David Planella
L’Uni Girona és el millor equip català de bàsquet femení. Es tracta d’un projecte jove, de només sis anys, que fa tres temporades va aterrar a la Lliga Femenina 1, on s’ha consolidat a la zona mitjana-alta. El seu president, Llorenç Biargé, es mostra orgullós de l’evolució del club, patrocinat pel Girona FC, i espera que aquesta temporada l’equip que entrena Anna Caula pugui fer un pas més.
L’Uni va derrotar el Cadí diumenge passsat, en la segona jornada, però en la primera havia perdut a la Font de Sant Lluís contra el potent Ros Casares. Aquell primer partit no es podia tenir en compte, no?
El primer partit sempre és important, però el Ros Casares era inabordable per part nostra. Vam perdre, però vam fer un gran paper -ens vam passar tot el partit només perdent per 2 o 4 punts- i vam donar la cara contra un equip que crec que aquest any serà el campió d’Europa. Estem contents.
Quin és l’objectiu d’aquesta temporada?
Nosaltres sempre som ambiciosos i ens agrada mirar cap amunt i no cap avall. Hem fet un bon equip i, després de quedar en cinquena posició els últims dos anys, ara ens agradaria quedar quarts i entrar a la Copa de la Reina. Els tres de davant [Ros Casares, Perfumerías Avenida i Rivas Ecópolis] són inabordables, són tres que juguen a part, i per tant ens agradaria ser els primers de la lliga de després.
Serà una lluita dura…
Sí, tant podem quedar quarts com a baix, mirant de salvar-nos. Hi ha vuit o nou equips que estem molt igualats, però jo crec que si treballem bé, ens respecten les lesions i compenetrem l’equip com sap fer l’Anna Caula podem gaudir d’una posició molt bona.
Cega confiança en l’equip que s’ha fet i en l’entrenadora, Anna Caula, doncs…
Total. L’Anna Caula és molt important per a nosaltres. Ha fet un gran paper cada vegada que ha agafat l’equip i és un valor segur. L’equip que s’ha fet a través de la direcció tècnica d’en Pere Puig crec que ha estat encertat. És bastant compensat.
Equip a banda, l’afició sempre és important. Suposo que se segueix treballant perquè cada vegada vagi més gent a veure bàsquet femení a Fontajau…
Sí, del primer partit que vam jugar a casa [la final de la Lliga Catalana], per exemple, n’estem molt contents perquè van venir 2.500 persones. Crec que a la gent cada vegada li agrada més el bàsquet femení. Tenir un equip que queda cinquè a la Lliga Femenina 1, la màxima categoria del bàsquet de l’estat, i gaudir de bons partits crea afició. La gent cada vegada ve més i esperem que aquest any segueixi així.
Explicar a la gent que el bàsquet femení també existeix és un repte difícil, no?
Sí, per això per a nosaltres aquests últims anys han estat de sembrar… Els gironins en poden estar orgullosos. Dins del bàsquet català, Barcelona no té cap equip a la Lliga Femenina 1 i això Girona ho ha de valorar. Fa tres anys que hi som; és una fita molt important per a l’esport en general i per a l’esport femení en particular, al qual potser falta donar l’empenta que necessita de tothom, tant dels clubs com dels mitjans de comunicació.
Sembrar ha donat els seus fruïts: ja heu passat per davant del Cadí la Seu…
Fa dos anys que som el primer equip de Catalunya i ara també volem ser el primer equip de l’estat que té dos equips a les dues primeres competicions estatals. Per això aquesta temporada volem mirar de pujar l’equip de Copa a Lliga Femenina 2.
Malgrat els èxits esportius, els problemes econòmics no han desaparegut i ara heu començat la segona temporada sota el paraigües del Tots som Girona. La continuïtat de l’Uni anirà lligada al futur del projecte del Girona FC?
Vam apostar pel Tots som Girona i tenim un conveni firmat amb el Girona FC, que ara és el nostre patrocinador. Perquè el nostre equip femení pugui gaudir de continuïtat i de fites importants, nosaltres comptem que el Girona ens ajudi, ens patrocini i no hi hagi cap mena de problema. Ara mateix hi ha una relació i esperem que la compleixin.
I quan s’acabi?
Estem oberts a seguir. Hem defensat el projecte i ho seguim fent. De fet, en aquests moments estem enraonant amb el cap de màrqueting del Girona per fer coses conjuntes. Hem apostat per això. Ara tothom ha de complir i tirar endavant.
Isidre Esteve i Tommy Robredo. El pilot va ser el padrí del Santi Silvas del 2011 | David Planella
El millor torneig de tennis en cadira de rodes de tot l’estat és català. Més concretament, olotí. És l’Open Memorial Santi Silvas, una competició que aquests dies s’està disputant a les instal·lacions del Club Natació Olot i que es va estrenar fa tres anys, gràcies a la Fundació Tommy Robredo. Va ser el tennista olotí el que va recollir la idea d’un bon amic seu que anava en cadira de rodes i que va morir a causa d’una malaltia. “Molta part de culpa de tot això la té ell. Ell em va demanar que l’ajudés a crear un torneig més gran perquè si jo hi era es podien aconseguir més patrocinadors i mitjans per fer-lo”, explica Robredo, en declaracions a laJornada.cat.
Aquest amic no ha pogut veure com el seu somni es feia realitat, però gràcies a Robredo ara és qui dóna nom al torneig que ell tenia la intenció de crear. El tennista català ha dedicat a Santi Silvas un Open exitós que se supera a cada edició i que aquest any compta amb la participació de set dels millors deu tennistes del món. El cap de sèrie número u és Stefan Olsson, un suec que ja va guanyar el Santi Silvas de la temporada passada. Olsson, però, només és un dels 42 tennistes que participen a les tres categories (dues de masculina i una de femenina), un nombre d’inscrits superior al de l’any passat. Robredo admet que “el quadre havia de ser el mateix, però després de veure que hi havia molts més incrits dels que esperàvem, l’hem augmentat. També ens sabria greu haver de dir-los que no”.
Tommy Robredo no dóna tanta importància al fet d’haver creat a Olot el millor torneig de tennis en cadira de rodes de l’estat i es queda més amb l’opinió dels jugadors que hi participen: “Quan marxen ja diuen que volen tornar a venir i això és el més important”. L’objectiu de Robredo és continuar organitzant el Memorial cada any: “Mentre les coses vagin bé i tinguem forces per fer-ho, ho anirem tirant endavant”. Al mateix temps, el director de la competició admet que, econòmicament, “són èpoques complicades”, però agraeix el suport de les institucions i dels patrocinadors que li donen suport.
David Planella 