Cada dilluns, a Ràdio Olot, repassem, en mitja hora, l’actualitat esportiva del cap de setmana en clau garrotxina i gironina. Aquí en pots escoltar totes les edicions:
Des d’aquesta temporada, el Girona té una llar a internet: Montilivi Digital, un web independent centrat exclusivament en ell.
Captura de pantalla de la primera portada de Montilivi Digital, el 7 d’agost del 2013
Què és Montilivi Digital?
Montilivi és la llar del Girona FC; Montilivi Digital, també, però a la xarxa. Aquest no és el lloc web oficial del club, sinó un portal independent dirigit a l’afició blanc-i-vermella. Aquí podrà estar al corrent de tot el que passi al club… I d’alguna cosa més:
Informació
Montilivi Digital vol ser la referència informativa del Girona a internet. Per això, no es quedarà en una cobertura convencional del dia a dia del club. Anirà més enllà, a partir de notícies, cròniques, reportatges, anàlisis i entrevistes. Utilitzarà tots els gèneres per aprofundir al màxim en la informació gironina. I ho farà a l’instant. Aprofitarà la immediatesa que proporciona la xarxa per explicar els continguts al mateix temps que es produeixen.
Opinió
La resta de mitjans de comunicació que informen sobre el Girona FC no són els nostres enemics. Ni són la nostra competència. Els seus periodistes són companys de professió –i de passió– i alguns d’ells col·laboraran a Montilivi Digital. Es mullaran amb articles d’opinióque aportaran més d’un punt de vista a l’actualitat del club.
Ull
Ens volem mirar el Girona des de tots els angles. I també els seus rivals. Montilivi Digital disposa d’una gran base de dades formada per tots els clubs i jugadors de la Segona Divisió. S’anirà actualitzant jornada rere jornada i els lectors podran consultar-ne les estadístiques.
Multimèdia
Els continguts no només seran escrits. Els temps canvien i el periodisme, també. Apostarem per les noves tecnologies i pels documents sonors i audiovisuals, que enriquiran el portal. Volem que la informació arribi de la millor manera a l’afició.
Interacció
Els seguidors són imprescindibles. Montilivi Digital és per a ells i d’ells dependrà la magnitud real del projecte. Volem que ens visitin, però també que hi diguin la seva. Ho podran fer a través de les xarxes socials (Twitter i Facebook) i del mateix web, on podran deixar comentaris o, fins i tot, enviar les seves fotos o els seus articles d’opinió. Com més hi participin, millor. Perquè Montilivi Digital és casa seva; la llar del Girona a la xarxa.
Rubi, a Montilivi, el dia de l’entrevista | David Planella
Tercer classificat, en zona de play-off i a només un pas de l’ascens directe. 33 punts en 17 jornades. 31 gols a favor i només 16 en contra. Són els números reals, encara que semblin increïbles, d’un equip que el curs passat es va salvar de miracle i que aquest estiu va rebaixar el pressupost a la meitat i va perdre jugadors importants. És el Girona de Joan Francesc Ferrer Rubi (Vilassar de Mar, 1970), un entrenador que, per afegir-hi encara més mèrit, debutava en solitari a la categoria fa tot just cinc mesos.
Com s’expliquen tots aquests números?
S’expliquen parlant de la molta feina que hi ha a darrere, de la molta il·lusió que té tothom que forma part del projecte i d’un puntet que les coses ens han anat molt bé des del principi. Cada vegada s’ha anat generant més confiança, tant a la plantilla, al cos tècnic com a l’entorn. La base és molta feina física, tàctica, tècnica i psicològica i la motivació de voler fer un any una mica diferent.
M’equivoco si dic que ni vostè s’ho esperava?
Un quan comença a entrenar sempre pensa que li aniran molt bé les coses perquè és la forma de transmetre a tothom que tirarem endavant i, tot i que tampoc no em plantejava com estaríem a dia d’avui, sí que tenia il·lusió que ens sortís bé. He cregut molt amb els jugadors. Això sí, amb números no ho hagués transmès mai igual.
A més, de la temporada passada a aquesta, han perdut homes importants, com ara Dorca, Tortolero, Moha o Coro. Jugadors que eren en un segon pla han hagut de fer un pas endavant.
Sí, penso que parles de quatre jugadors que són grans professionals i que van lluitar molt pel nostre club. El jugador que li ha tocat assumir una mica més de rol ha pensat “aquesta és la meva i la vull aprofitar”. Tot i així, encara ens queda molta feina per fer. La Segona A és llarga i tots els rivals juguen de tu a tu. Però estic relativament tranquil perquè la gent continua amb un nivell de motivació alt.
Un equip que és considerat revelació va deixant de ser-ho a mesura que avancen les jornades. Els rivals se’l coneixen millor. Cada vegada els costarà més?
Intentarem que no. Penso que ara ens està costant una mica més perquè el nivell dels rivals que tenim és el de tocar de la Primera Divisió. Hem de jugar amb el fet que tothom pensa que ens trauran d’aquí. Deixem de ser revelació a mesura que passen les jornades, però ens motiva molt que tothom esperi que marxem d’aquestes posicions de dalt; lluitem per demostrar-los que no ha de ser així.
Normalment, parlem molt dels jugadors, que són els protagonistes a la gespa, però en aquest cas seria injust no fer-ho també de l’entrenador. Quina quota de mèrit creu que s’hauria d’emportar?
Et diré el que realment penso tant quan les coses em van bé, regular o malament. Penso que a l’entrenador sempre se li dóna massa protagonisme. Hem de partir d’un punt de vista més pragmàtic i ens hem de preguntar quin és el nivell real de la plantilla. L’entrenador al final es mourà un punt amunt, un punt avall d’aquest nivell. Si jo entrenés l’equip que va últim de Segona Catalana, no el trauria d’allà baix, perquè el nivell dels jugadors és el que és.
Sí que és cert, però, que almenys hem aconseguit posar una mica d’ordre a l’equip, que tothom sàpiga a què juguem i que la nostra idea de joc hagi calat bé dins la plantilla, cosa que, a vegades, tot i intentar-ho, no s’aconsegueix. Jo crec que tinc menys mèrit del que se’m atribueix. I quan les coses van malament, igual. Al final, tots els equips que baixen de categoria han canviat d’entrenador. No dic que puntualment no sigui necessari un canvi, perquè si l’entrenador ha perdut la confiança de la plantilla, ja no hi pinta res, però el que millor coneix els jugadors és el que ha estat des del primer dia amb ells.
I quan he estat a l’atur he pensat igual. No sé si jo seria un bon revulsiu per a un equip, perquè hauria de conèixer molt tot el que hi ha hagut abans, com pensa cada jugador, on l’han provat, on ha rendit més…
Escoltant-lo, em ve al cap el cas de Javi Salamero del final del curs passat. Potser el contradiu, perquè ell sí que va ser revulsiu.
Jo no et dic que no hi hagi moments que realment pugui ser necessari canviar d’entrenador –no sé si era el cas del Girona, no vull dir-ho–, però moltes vegades és una idea equivocada. Aquest any, per exemple, l’Hércules i l’Sporting han canviat d’entrenador i segueixen més o menys igual. Per què? Perquè el nivell dels jugadors en aquests moments és el que és. Aconseguir que un jugador que té un nivell 6 passi a tenir un nivell 10 no ho fa ni Pep Guardiola ni Mourinho ni ningú.
En tot cas, vostè, que era al vestidor la temporada passada, quin mèrit donaria a Salamero?
Molt, perquè al final vam aconseguir que l’equip rendís a un nivell altíssim.
Sempre es diu que el suport de l’afició és bàsic, però vostès amb prou feines l’han necessitat. A Montilivi, han aconseguit sis victòries, un empat i una derrota amb les graderies molt buides…
Sí, però cada vegada una mica menys buides, que és el que estem intentant consolidar. La pena és que la derrota fos el dia que va venir més gent [contra l’Elx]. Espero, però, que l’afició marxés amb la sensació que el resultat no va ser just i que el dia del Vila-real torni a venir.
En cinc anys consecutius al futbol professional, el problema de la poca afició a Montilivi no s’ha solucionat. Té remei?
És complicat, perquè també tenim un procés hivernal amb unes temperatures que no són les mateixes que a Andalusia i també és cert que el Barça abasta moltíssim, que hi ha altres possibilitats d’oci… Amb això sí que el club ha intentat moltíssimes coses i costa.
L’entrenador de moda a Segona A | David Planella
S’ha intentat tot?
No ho sé, perquè jo no sóc gestor del club, però sí que m’ha semblat que s’ha fet molta promoció a col·legis i que s’ha reduït els preus de les entrades amb l’afany positiu d’intentar emplenar l’estadi per aconseguir el que al final volem tots: anar guanyant els partits.
Ja sé que als entrenadors els agrada molt el present i l’anar partit a partit, però deixi’m mirar un moment cap al futur. Situem-nos a final de temporada. Un diari qualsevol fa un resum de tot l’any i el titula: “D’estar a punt de baixar a Segona B a estar a punt de pujar a Primera”. El firmaria?
I tant. Si dius que hem estat a punt de pujar és que com a mínim hem arribat a lluitar.
Però no ho han aconseguit!
[riu] No ho haurem aconseguit, però penso que seria un èxit rotund. També et dic que ja ens esteu coneixent i que si se’ns presenta l’oportunitat hi anirem a mort. Però hem de tenir en compte els enemics que tenim al costat, el potencial econòmic que tenen d’influir mediàticament… Jo el firmo perquè voldria dir que hem complert l’objectiu amb molta tranquil·litat [assolir la permanència] i que hem acabat entre els sis primers. Després ja intentaré que et pugui retocar el final d’aquesta pregunta…
Potser jugar el play-off seria la solució al problema de l’afició…
No vull ser pessimista, perquè potser seria una solució a curt termini, però si després tornéssim a anar regulars ens tornarien a abandonar…
El Nàstic podria ser un exemple. Va pujar a Primera, però quan va tornar a baixar es va desinflar en tots els aspectes…
És això. Aquesta és una mica la nostra cultura. Si la temporada que estem fent nosaltres l’estigués fent el Xerez, hi hauria el camp ple seguríssim. Però la temporada que vam fer l’any passat al Xerez seria insuportable, amb tots els respectes per la gent de Jerez. Potser si no tinguéssim l’afició que tenim, l’any passat hauríem baixat, perquè ens haguessin fet la vida impossible a cada partit a casa, ens haguessin xiulat al minut 3 i potser no haguéssim aguantat aquesta pressió.
Per al club, podria ser perillós pujar a Primera?
Si ho mires des d’un punt de vista que no tens res a perdre, jo crec que no. Ara bé, si et poses una pressió desmesurada de que si baixes s’acaba el món, llavors sí. Si ho enfoques com un premi, intentar treballar bé i quedar-t’hi, no hi veig res dolent. Al final, els ingressos de televisió augmentarien… Seria qüestió de fer els retocs adequats a l’equip que ja tenim fet. Jo prefereixo perdre la categoria havent estat a Primera que no haver-hi estat mai.
Recuperem el titular de final de temporada que comentàvem abans. En el cas que es complís, el Girona es quedaria sense Rubi?
No ho sé. El que és important és que Rubi no és important, de veritat. El més important és tenir un equip fet, una afició identificada amb l’equip i una gestió del club de normalitat i tranquil·litat. Tant de bo pugui estar-me molts anys al Girona, però si no, segur que vindrà una altra persona i ho farà bé. Cada dia hi ha entrenadors més qualificats.
Entén, però, que a l’afició li pugui preocupar?
[S’ho rumia] No ho sé… [rialles]. Jo estic segur que no estan preocupats per mi. Estan preocupats per venir aquí a animar i perquè no baixem dels llocs capdavanters. Ara ens hem de preocupar que no ens desinflem i t’asseguro que ho intentarem.
Jofre, a la graderia de tribuna de Montilivi, el dia de l’entrevista | David Planella
El currículum de Jofre Mateu González (Alpicat, 24 de gener de 1980) és extens, d’aquells que es fan respectar. Tot un rodamón del futbol, tant de Primera com de Segona, que aquest estiu ha anat a parar al Girona. A prop de casa, assegura que s’hi troba còmode i tot i haver jugat poc fins ara, no escatima elogis cap a l’entrenador i l’equip, que ha firmat el millor inici de la seva història. Ell que coneix bé la categoria i que ja sap què és pujar a Primera no descarta fer-la grossa a Montilivi. Això sí, primer vol lligar la permanència al més aviat possible, “que no serà fàcil”.
Només ha jugat 181 minuts en nou partits. Està decebut?
No, m’ho prenc amb força calma. Vaig començar més tard i em va costar bastant, no només físicament, sinó també entrar a la dinàmica de l’equip. Lògicament, m’hagués agradat participar més, però les coses han anat així i l’equip funciona molt bé. No puc retreure res a ningú.
Li va costar entrar a l’equip i quan ho va aconseguir va ser fent un partidàs, amb gol inclòs, contra Las Palmas. Una setmana després, es va lesionar a Còrdova. Una mena de coitus interruptus…
Exacte! Començava a trobar-me bé i va ser una llàstima. Per sort, ho vam resoldre prou ràpid [es va recuperar abans d’hora]. En aquell moment, em vaig espantar i vaig pensar que la lesió seria més important.
Haver hagut d’estar parat dues setmanes encara ha estat més mala notícia per a vostè tenint en compte la competència que té a la seva posició. Hi poden jugar Felipe Sanchón, Jandro i Toni Moral, jugadors de molta qualitat.
Sí, i no només en aquesta posició, sinó també en totes les mitges puntes. És gent contrastada que ha donat molt bon rendiment. A l’esquerra, és veritat que som moltes possibilitats i es tracta de treure’n profit. Jo posaré les coses difícils a l’entrenador per poder ser qui ocupi aquest lloc, que és més específicament el meu.
Pocs equips de la categoria poden presumir d’aquesta davantera.
No sé si és per presumir, però per descomptat que no tenim res a envejar.
Amb aquesta plantilla, podem somiar alguna cosa més que la permanència?
Podem somiar, però no deixa de ser somiar, i hem de ser conscients de totes les dificultats de la categoria: de com n’és de llarga, dels problemes que van tenir aquí l’any passat… Passar d’un extrem a l’altre en només uns mesos ho veig molt precipitat. Hem d’anar allargant aquest inici fins on puguem, aconseguir l’objectiu al més aviat possible, que no serà fàcil, i després ja veurem què passa.
Parlava de les dificultats de la temporada passada. Vostè no les va viure en primera persona, però ara que és aquí nota que allò va servir al vestidor per veure la realitat d’una altra manera?
Sí, quan ho has passat tan malament, l’any següent et poses les piles. I ara ho estem veient. Sobretot perquè és gent que juga molt bé a futbol i que l’any passat no li corresponia ser on era. Mira el final de temporada que van fer; és complicadíssim i demostra la qualitat i les virtuts d’aquest equip. Haver-ho passat malament els ha fet forts.
Ara el vestidor està molt unit.
Sí, és així. Tenim un grup molt maco i m’imagino que a l’hora de fer incorporacions el club ho ha tingut en compte, perquè els que hem vingut de fora de seguida ens hem trobat molt còmodes. El vestidor és un plus a afegir al bon planter que tenim. No veig un grup que s’hagi de trencar quan hi hagi complicacions.
Qui condueix el vestidor és Rubi, un entrenador novell a la categoria. Com el definiria?
Vaig arribar a coincidir amb ell a l’Espanyol, però no vam tenir gaire relació. El seu discurs és el que veu tothom des de fora; és senzill, té les idees clares i les transmet molt bé. Em sembla coherent en tots els sentits. És una persona molt treballadora, que té en compte molts aspectes i a qui agrada tenir-ho tot planificat durant la setmana. Aquestes dues coses el fan un tècnic molt eficient. També l’ajuda el fet que sigui proper a nosaltres per edat i que vingui d’un cos tècnic on no era el primer entrenador.
Vostè ha conegut molts entrenadors. Què té Rubi que no tinguin els altres?
A nivell treballador, no he tingut gairebé cap entrenador que dediqui tantes hores a la feina i que miri tants partits com ell. Algun sí, però gairebé cap.
A més, vol jugar a futbol.
En això sí que coincideix amb molts, perquè ara jugar a futbol és una moda. Però s’ha de saber fer. Has de tenir plantilla, saber quan un jugador pot jugar i quan no, minimitzar riscos, saber pressionar perquè el rival no jugui… Hi ha molts equips que volen jugar i que perden quinze pilotes al seu camp. Aquí treballem el fet de jugar la pilota amb la practicitat que s’ha de fer.
El club
Abans d’arribar, com s’imaginava el Girona i com se l’ha trobat?
Bastant igual del que em pensava, perquè tenia referències d’amistats que havien jugat aquí i d’alguna que encara hi és. Lògicament, és un club humil, petit, amb les seves peculiaritats i molt proper –d’una persona a una altra només hi ha una porta–. Més enllà d’un projecte ambiciós, buscava un lloc on sentir-me a gust i on creia que podia ajudar. I tornar a casa també tirava.
Fa cinc anys que és al futbol professional. El veuria preparat per fer un salt a Primera, si toqués?
Fins que no passa, no ho pots valorar, però jo crec que sí. Moltes vegades es tracta de fer el pas forçadament perquè, un cop hi ets, t’has de posar les piles. Ara mateix, hi ha clubs a Primera Divisió sense grans trajectòries i sense grans aficions ni pressupostos. I els funciona força bé. No és res més que tenir gent professional i fer la feina ben feta.
Jofre, en acció | Cristina Guixeras
Vostè és un talismà per pujar a Primera. Ja té uns quants ascensos al currículum…
[somriu] Sí, en tinc tres (Llevant, Múrcia i Valladolid) i algun que se’m va escapar… Tant de bo. Aquesta és una categoria que conec bé i que sempre m’ha anat bé. No he vingut aquí només per tornar a casa, sinó perquè crec que em queda molt de futbol. Espero no tardar gaire a demostrar-ho.
El referent del Girona ha de ser l’Alcorcón?
No, l’Alcorcón fa dos anys que fa les coses molt bé, però és un club amb moltíssimes peculiaritats. No crec que hagi de ser la referència. No té res a veure; ha fet una plantilla amb molta gent que feia temps que vivia a les categories inferiors, molt adaptada al seu terreny de joc, amb molta afició…
Aquí en falta, d’afició.
Sí, fins ara no ha estat un estadi que hagi pressionat gaire. S’ha de tenir en compte que són pocs anys a la LFP, que la temporada passada l’afició es va desil·lusionar… Enganxar la gent també és una missió que tenim. Crec que ho podem aconseguir, no només amb els resultats, sinó també amb la manera de jugar.
Els aficionats animen poc, però vostès estan imparables a casa. No els necessiten?
Sempre fan falta. El joc que fem a casa no és gaire diferent del de fora, però els rivals sí que vénen aquí d’una altra manera i som un equip que se sent còmode si ens donen la iniciativa des del principi. Crec que s’anirà veient al llarg de tota la temporada, perquè som capaços de fer molt bon futbol.
El futur
Té 32 anys i diu que encara li queda molt de futbol. Es planteja acabar la carrera al Girona?
És una possibilitat, per què no? Ara mateix hi estic súper còmode i quan un està bé, no busca canviar. Tinc un any de contracte, més un altre d’opcional. Ja ho anirem veient. Parlar d’això ara és massa precipitat, però si jo em trobo bé i el club vol que continuï…
I en el cas que el Lleida pugés a Segona A?
El Lleida és casa meva, l’equip on vaig començar a jugar abans de marxar a la Masia. Seria un orgull tornar-hi. És un plantejament que sempre tinc allà, però ara estic bé aquí i ja veurem com avancen les coses.
És una assignatura pendent jugar amb el Lleida professionalment?
Em faria molta il·lusió, però no ho trobo una assignatura pendent, perquè no he tingut l’ocasió de fer-ho.
Per acabar, un desig. El que vulgui.
Un desig? Ha de ser esportiu, no? [somriures] Que continuem gaudint, d’aquí fins al final, del que estem vivint ara, d’aquest bon joc i d’aquests bons resultats. Que mantinguem la dinàmica positiva tot l’any, com a mínim de sensacions. Després passarà el que passarà, però el meu desig és que la gent segueixi contenta i vagi jugant com fins ara. I que em respectin les lesions, que últimament rebo cops per tot arreu!
David Planella 